Cerca de crítiques

Enquesta

Una ‘serva padrona' de luxe

14/2/2021 |

 

Programa: La serva padrona de Pergolesi

Lloc i dia: Teatre de Sarrià

https://www.nuvol.com/musica/classica/una-serva-padrona-de-luxe-154523

Els Amics de l’Òpera de Sarrià inauguren temporada amb una producció esplèndida del famós ‘intermezzo’ de Pergolesi.

La setena temporada d’Òpera de Cambra de Barcelona va començar amb tres funcions de l’intermezzo La serva padrona de Pergolesi. Es tracta d’una obra que va ser molt popular arreu d’Europa en el moment de l’estrena, el 1733, a Nàpols. En canvi, és estrany veure-la actualment a Barcelona. La primera de les tres funcions va tenir lloc el dia 5 de febrer a les vuit del vespre al Teatre de Sarrià.

El format d’òpera de cambra escau molt bé al petit Teatre de Sarrià, que té un escenari i un aforament de dimensions reduïdes. La serva padrona és segurament l’intermezzo més conegut de la història de la música. Per descomptat, ho és molt més que l’òpera per a la qual es va escriure, Il prigionier superbo, del mateix Pergolesi. El seu èxit fulgurant va fer que es comencés a representar de manera autònoma. Al llarg del segle xx se n’han fet nombrosos enregistraments amb cantants de primera. Quan escoltem La serva padrona sembla que sentim l’antecedent de les grans òperes Mozart-Da Ponte o fins i tot les òperes bufes de Rossini. El gènere buffo, sorgit a Nàpols, va ser molt popular al segle xviii.

La producció dels Amics de l’Òpera de Sarrià va ser impecable en tots els sentits. En l’apartat vocal va comptar amb les veus de Serena Sáenz i Carles Pachón, dos joves cantants que ja són realitats més que promeses. Especialment Sáenz, una cantant que s’ha format a Berlín, va fer una Serpina múrria, divertida, dolça i d’allò més convincent. És el personatge arquetip de la criada espavilada, que es pot dir Serpina, Zerlina o Despina. És la dona que sap trampejar i fer anar els homes per on ella vol. Serena Sáenz és una jove cantant amb una veu brillant i una emissió perfecta, que es va empeltar totalment de l’estil buffo.

Carles Pachón va ser Uberto, el patró rondinaire que no vol plegar-se als desitjos de la seva criada. Pachón té una veu ampla i bonica, tot i que li va mancar una mica de gruix en el registre més greu. Va fer un gran contrast de caràcter amb la múrria Serpina. El tercer personatge, Vespone, és un paper mut que va fer Xevi Dorca amb gran sentit de la teatralitat. Tant Sáenz com Pachón i Dorca van fer un treball magnífic dins el muntatge escènic, absolutament preciós. Allò que es fa tan estrany veure avui, un muntatge clàssic d’època, és el que vam veure al Teatre de Sarrià: personatges amb vestits i perruques del segle XVIII, tal com escau a la història, encara que avui això sembla que s’ha convertit en anatema i tots els muntatges han de ser ultramoderns i ultraavantguardistes.

Convé destacar també la brillant execució de la formació orquestral Barcelona Concertante, dirigida per Assunto Nese, amb deu músics que van acompanyar esplèndidament els dos cantants. No és exagerat dir que La serva padrona que vam veure al Teatre de Sarrià va ser una meravella, per la raresa de l’obra, per la qualitat musical de la interpretació i per la bellesa del muntatge. Cal felicitar els Amics de l’Òpera de Sarrià per les seves temporades tan fantàstiques que ens acosten obres que, com va dir Roger Alier, no es poden veure enlloc més de Barcelona. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol