14/2/2021 |
Programa: L'OBC amb Narek Hakhnazaryan
Lloc i dia: Auditori de Barcelona
https://www.ara.cat/cultura/l-auditori-rococo-neoclassicisme_1_3871811.html
Crítica del primer dels tres concerts de l'OBC d'aquest cap de setmana, en què ha participat el violoncel·lista armeni Narek Hakhnazaryan.
BARCELONANarek Hakhnazaryan és un violocel·lista armeni de fama internacional. Té els dits d’or i els fa lliscar sobre un instrument Guarnieri que respon sinuosament al dibuix ben traçat per un artista extraordinari. L’amplitud del gest té com a resultat un so expansiu i generós, matisat i pulcre en atac i en afinació. Tot plegat, quan es posa al servei d’una obra com les Variacions sobre un tema rococó de Txaikovski, pot despertar no poques alegries. I així va ser en aquest concert de cap de setmana de l’OBC. Prèviament, Hakhnazaryan va oferir el Nocturn núm. 4 op. 19 del músic rus i encara va tocar (i cantar) l’emotiva Lamentatio de Giovanni Sollima, una peça del 1998 escrita i dedicada a la memòria dels morts durant tantes conteses bèl·liques que han assotat Armènia.
L’actuació d’Hakhnazaryan va començar a posar les coses a to després d’una anodina interpretació de l’obertura del Freischütz de Weber. Sons esfilagarsats i pífies puntuals de la fusta tornaven a posar en evidència que l’OBC sembla que toqui a vista certes pàgines que no per breus són menys importants: i davant d’una peça com la que ens ocupa cal posar-hi més ganes.
Per sort, la nostra orquestra tenia davant un músic com Nuno Coelho, que el 2017 va guanyar a Cadaqués el Concurs Internacional de Direcció. El gest és clar i precís i se li endevina la seva concepció entusiasta de la música. I per fi va poder-se lluir en aquesta obra sensacional que és la música que Richard Strauss va escriure per a Le bourgeois gentilhomme de Molière. Una peça riallera, diàfana, en què el compositor bavarès desplega aquella inventiva neoclàssica que mira cap enrere sense ira i que instrumenta magistralment. Una obra escrita entre Der Rosenkavalier i Ariadne auf Naxos i que converteix ritmes i melodies banals en petites obres mestres al llarg de les nou parts en què es divideix la partitura.
Va ser aquí on Coelho va poder extreure de l’orquestra un so transparent, imaginatiu i desplegat amb gust i, sobretot, amb sentit de l’humor. Una obra per sortir amb un somriure de galta a galta, amagat rere la mascareta de torn que el personal de L’Auditori no es cansa de demanar que ens posem com déu mana durant tota la vetllada. Com si fóssim criatures.