Cerca de crítiques

Enquesta

La gran diva del moment

29/1/2021 |

 

Programa: Anna Netrebko

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

La soprano Anna Netrebko ofereix un engrescador recital al Liceu

Sempre s’espera amb expectació la visita d’una gran diva de l’òpera com Anna Netrebko. I, en el cas del Liceu, encara més per diferents motius. El primer de tots és que les visites a Barcelona de la soprano russa, dominadora dels grans escenaris mundials, són escasses. El segon, perquè el seu debut a la casa, l’any 2013 interpretant Iolanta de Txaikovski, deixà empremta. I finalment, per endolcir l’amargor que va suposar la cancel·lació, a començaments de temporada, de la seva Leonora a Il trovatore a causa de la maleïda Covid.

En el moment esperat va arribar aquest dimecres 27 de gener a les set del vespre en forma de recital. Una proposta engrescadora doncs, tot i no ser el format en què Netrebko se sent més còmoda, oferia l’oportunitat d’un contacte directe i sense filtres, un cos a cos amb l’artista. A més, inicialment s’havia anunciat, de manera genèrica, un programa centrat en cançons dels grans compositors russos que afavoria aquesta intimitat. Tot i això, un cop concretat el repertori definitiu, ja es percebia una inquietant barreja d’estils i autors que, tot i el seu interès per separat i la justificació conceptual d’una primera part dedicada al dia i una segona a la nit, en conjunt semblaven difícils de casar. Però els camins dels recitals són inescrutables i els grans cantants imprevisibles. Així doncs, assedegats, ens vam capbussar amb entusiasme en l’univers Netrebko.

En el repertori es percebia una inquietant barreja d’estils i autors que semblaven difícils de casar
La soprano russa aparegué en escena exercint de diva en malva, ram de flors en mà, al costat del pianista Pavel Nebolsin i, plegats, van arrencar el recital amb tres cançons de Rakhmàninov que van servir perquè la cantant escalfés motors. Uns motors que van començar a engreixar en la següent peça de Rimsky-Korsakov, preludi d’un bloc de caràcter internacional que va obrir el famós Morgen de Richard Strauss. Per interpretar la bella introducció i el transcendent final va aparèixer en escena el jove violinista Giovanni Andrea Zanon que va accentuar una lectura tant edulcorada com superficial. Netrebko va semblar implicada, tot i que fora d’estil, lluint el seu timbre sumptuós. Però tant de sucre era, sense dubte, un avís a navegants.

Amb Depuis le jour, de la Louise de Charpentier, vam topar amb Anna Netrebko en la seva essència: veu pletòrica, unes facultats i recursos tècnics que li permeten emetre sons d’incomparable bellesa i, alhora, recurrents errors musicals i de text. Dues convincents cançons de Txaikovski semblaven indicar que el recital agafava l’embranzida definitiva, però va ser un miratge. Tot allò que s’havia construït a la primera part va caure com un castell de sorra amb dues interpretacions insuficients d’una cançó de Frank Bridge (més aviat una lectura a primera vista) i una engolada i vulgar Mattinata de Leoncavallo. Tot un gerro d’aigua freda.

Aquesta dutxa escocesa va ser la tònica general a la segona part. Quan semblava que s’aixecava el vol amb el duet de La dame de pique i la cançó de Rimsky apareixia el jove violinista per interferir en la meravellosa Ne poj, krasavica, pri mne de Rakhmàninov. El bloc dedicat a Richard Strauss va començar amb un Die nacht superficial (amb errors de text inclosos, de nou), prestació que va millorar amb unes Wiegenlied i Ständchen acompanyades, com durant tot el recital, amb anònima pulcritud pel pianista Pavel Nebolsin.

Arribats a aquest punt, i després d’un Après un rêve intranscendent, la cantant va semblar conscient que calia posar tota la carn a la graella per revertir la dinàmica d’un recital que, malgrat l’entusiasme d’alguns fidels, s’estava desenvolupament amb evident tebior. I a la graella van cremar una preciosa i íntima interpretació d’una Cançó gitana de Dvorak, un intens Rakhmàninov i una esforçada Gold is a fine thing, de The ballad of Baby Doe que va deixar preciosistes jocs tímbrics. Però, de nou, el crescendo va patir una frenada en sec amb una Barcarolle d’Offenbach introduïda amb calçador i de manera errònia al final d’un recital d’aquestes característiques. I més encara si la interpretació és tan plana i la mezzo Elena Maximova tan inadequada. Un darrer Txaikovski i dues propines van cloure una vetllada que va acabar amb la meitat del teatre dempeus. Símptoma, probablement, de la divisió d’opinions que aixeca Netrebko i que, sense dubte, accentuarà aquest recital.

Aquest recital accentuarà la divisió d’opinions que aixeca Netrebko
Dues consideracions per acabar. La primera és que Anna Netrebko posseeix una veu privilegiada que, tot i el pas del temps i la seva incursió en papers i repertoris impensables, es manté en prou bones condicions. I, finalment, la constatació que, si al seu costat hi ha una batuta o un pianista amb jerarquia – es digui Gergiev, com en el cas de Iolanta, o Barenboim en el seu famós recital berlinès -, el rendiment de la cantant augmenta significativament. Però si és ella qui assumeix la direcció artística del projecte i es rodeja dels seus, com en aquest cas, els resultats s’apropen més a un show de gust dubtós que al recital d’una cantant decidida a demostrar, fins i tot a aquells més escèptics, qui és la gran diva del moment. 

Antoni Colomer
Núvol