Cerca de crítiques

Enquesta

Un tenor d'excepció per a un concert desaprofitat

22/1/2021 |

 

Programa: Javier Camarena

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/un-tenor-dexcepcio-per-a-un-concert-desaprofitat-149441

Javier Camarena ofereix al Palau de la Música un recital de repertori inesperat.

Són temps d’incertesa i tots estem necessitats d’escalf i refugi. Potser des d’aquestes dues premisses es podria explicar el plantejament que va fer Javier Camarena del seu esperat debut al Palau de la Música el passat dilluns 18 de gener. El concert va convertir-se en dos per tornar finalment a la idea inicial, i va estar precedit d’una incursió a Madrid per cantar acompanyat d’orquestra que es va saldar amb comentaris preocupants sobre l’estat vocal del solista. La possibilitat de la cancel·lació o la suspensió del concert per decisió del Procicat va planar sobre la cita amb el tenor mexicà, i també va estar ben presents els dubtes sobre el repertori que presentaria a Barcelona (aquest cop amb piano). Pel que fa al segon punt, potser la voluntat de convertir el concert en una trobada reconfortant i càlida, una celebració del fet d’estar junts en una sala de concerts, justificaria la tria d’un reguitzell de temes —que no àries, que van ser escadusseres— coneguts, cantables i força autocomplaents. Com justificaríem, si no, que un dels principals tenors líricolleugers del món es presenti en una sala històrica per interpretar boleros com Perfidia i Paloma querida, napolitanes com ‘A vucchella o Esta tarde vi llover? Aquesta proposta, poc exigent per a un públic entregat amb devoció fins i tot abans que Camarena obrís la boca, només s’explica fora d’un festival d’estiu si el tenor ens volia regalar un caramel, una estona d’esbarjo a base de cançons lleugeres sense cap més pretensió que la de recordar-nos que estem vius i fer-nos una abraçada musical que —per què enganyar-nos— tots necessitem aquests dies.

Javier Camarena és un cantant excepcional i sobre això no cal discutir gaire res. Un instrument privilegiat que va guanyant amplitud i envergadura, però que alhora no ha perdut la brillantor i la potència d’uns aguts èpics. Certament semblava cansat, amb uns greus més foscos de l’habitual, amb algun conat de trencament i una mica de flegma, però la seva tècnica és prou ben assentada per salvar aquests esculls circumstancials. La seva agilitat característica i el seu coratge per encarar frases llarguíssimes i variacions impossibles sense aparent esforç no es van veure gens afectats. Els tenors amb facilitat per al repertori lleuger tendeixen a confiar excessivament en el poder hipnòtic del seu do de pit, i Camarena fins i tot en va fer broma després dels primers tres donizzettis (la poca òpera que va oferir, amb un atlètic Je suis joyeux, de Deux hommes et une femme). El que és molt més difícil és tenir classe, frasejar amb elegància, lligar bé, dir amb intenció i expressivitat… El mexicà posseeix tot això amb escreix i un moment vocal lleugerament qüestionable no li pot prendre. Només se li podria demanar que estalviés aquest hàbit d’encarar els forti canviant la modulació a mig fer. Ara bé, davant de la lliçó magistral de tècnica de reguladors que va oferir, cal aplaudir amb entusiasme.

La manca de fil conductor del recital es va posar especialment de manifest en la contribució en solitari del pianista Ángel Rodríguez, un instrumentista no gaire dotat per la subtilitat, que va oferir un tema no gaire comprensible de la cinta Els paraigües de Cherburg. Això sí, va ser-ho amb la mateixa intensitat que si hagués encarat l’Appassionata de Beethoven. La complicitat entre ambós artistes va ser molt clara durant tot el concert.

Camarena és implicació, connexió amb el públic, entrega, expressivitat, refinament, elegància, matís, exuberància i recursos vocals infinits. El concert, guanyat des d’abans de començar, va ser, tanmateix, totalment prescindible. El públic de Barcelona, ciutat on històricament no ens hem pogut resistir a les veus d’aquesta qualitat, el va recompensar amb aplaudiments inacabables, exultants “bravos” i una standing ovation de les que es recorden. La devoció va arribar a límits insospitats quan el mexicà va regalar una cuidada i molt ben pronunciada Pel teu amor. Potser a tothom li calia una mica d’evasió i Camarena va ser prou generós per crear un raconet confortable sense exigir gaire. Potser els qui creuen que posar aquesta veu i aquesta saviesa vocal al servei d’aquest repertori és desaprofitar una vetllada musical ja no van venir. 

Meritxell Tena
Núvol