Cerca de crítiques

Enquesta

El contratenor zen

19/1/2021 |

 

Programa: Jakub Józef Orlinski

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/el-contratenor-zen-148521

Els polonesos Orliński i Plewniak ofereixen un recital barroc excepcional al Palau amb una selecció de les millors pàgines de Vivaldi i Händel.

Jakub Józef Orliński ha trigat poc més d’un any a tornar a visitar Barcelona. D’ençà del seu debut esclatant al Palau, el desembre del 2019, només ha fet que millorar. Si ja aleshores havíem vist que era un contratenor amb una personalitat tímbrica única, aquesta vegada ha demostrat una tècnica encara més sòlida al servei de dos gegants del barroc: Händel i Vivaldi. El concert del passat 11 de gener a les vuit del vespre al Palau de la Música, al costat d’Il Giardino d’Amore, liderat pel violinista Stefan Plewniak, va ser el jardí de les delícies per als amants del barroc.

El programa del concert venia encapçalat per la paraula Eroe, en referència als herois de les òperes barroques, majoritàriament de caràcter èpic: Tolomeo, Tamerlano o Anastasio. Curiosament, Orliński, tant pel seu físic esprimatxat com per la seva línia vocal cristal·lina, té més semblança amb un poeta romàntic que amb un heroi de l’antiguitat. Cada vegada que l’escoltem, tenim la sensació de sentir un riu d’aigua clara, pura i transparent que flueix ordenat per un llit perfectament marcat. Orliński mai no es despentina, mai no fa excessos, canta sempre amb una calma i una serenitat que realcen la bellesa de la seva veu.

“Cada cop que escoltem Orliński tenim la sensació de sentir un riu d’aigua clara, pura i transparent”
A part de Jakub Józef Orliński, cal fer una menció molt especial de l’orquestra, Il Giardino d’Amore, que en una versió reduïda de només vuit músics, va fer arribar la calidesa i l’esplendor del so barroc, així com la llum de la música de Vivaldi en totes les peces instrumentals, interpretades pel director, Stefan Plewniak, com a violí solista. Plewniak va fer un lluïment virtuosístic especialment en el concert RV 208, Grosso Mogul, amb un doll d’energia i un so molt delicat alhora.

Orliński va començar amb una ària de Tamerlano, en què ja va mostrar com als trenta anys, la seva tècnica encara continua millorant per treure tot el partit del seu timbre únic. És únic perquè la veu té un punt de vibració més aviat pla, que podria arribar a convertir-la en blanca, però en canvi, Orliński ho fa servir a favor seu i converteix aquest timbre limitat en un so pur i d’una bellesa que dona un caràcter de serenitat i d’innocència a totes les àries que canta. Cal dir que en cap cas la veu d’Orliński sona blanca, sinó que quan aborda passatges ascendents o descendents en què seria fàcil que es produís una discontinuïtat entre la veu de cap i la veu de pit, en la seva veu tots els registres sonen amb la mateixa naturalitat, de manera totalment homogènia.

Orliński va destacar especialment en les àries lentes per la manera cristal·lina amb què la seva veu clara i neta va abordar cadascuna de les frases, com una ploma que dibuixés en l’aire. Va aconseguir la força expressiva no mitjançant efectes vocals dramàtics, sinó tan sols amb la bellesa corprenedora d’una veu que va sonar fràgil, dúctil i transparent, com una joia preciosa i delicada. Cal fer una menció especial de l’ària “Stille amare”, de Tolomeo, en què la veu del contratenor semblava un fil de seda que s’anava descabdellant sense fi. Ara bé, cal no obviar que Orliński també està dotat per a les coloratures, l’emissió de les quals va ser precisa i netíssima. Va ser curiós que en la darrera ària del concert, “Agitato da fiere tempeste”, de Riccardo Primo, malgrat el caràcter viu de la peça, Orliński va tornar a fer gala de la seva calma tranquil·la en una ària “agitada” mentre anava enfilant les coloratures.

Jakub Józef Orliński, un artista simpàtic, va adreçar unes paraules d’agraïment al públic del Palau, va parlar de les àries del programa, que eren tristes perquè majoritàriament representaven escenes de sofriment i de mort, i no es va voler acomiadar sense regalar-nos dos bisos: “Dove sei”, de Rodelinda, i finalment, l’ària que l’ha catapultat a la fama, “Vedrò con mio diletto”, d’Il Giustino, de Vivaldi. Va ser un final apoteòsic per a un concert de caire més extàtic que heroic. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol