Cerca de crítiques

Enquesta

Joyce DiDonato, la diva del swing

14/1/2021 |

 

Programa: Joyce DiDonato

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/joyce-didonato-la-diva-del-swing-147272

La mezzosoprano debuta al Palau de la Música amb una fusió d'òpera i jazz.

Joyce DiDonato és probablement una de les intèrprets més sol·licitades del moment. Amb tres Grammys a l’esquena, la mezzo americana va oferir un esperat concert debut al Palau de la Música Catalana el passat diumenge 10 de gener a la tarda. La proposta, titulada ‘In my solitude’ es va concebre com un recital amb una primera part de repertori operístic clàssic i una segona de combinació de lírica i jazz. Una fusió que ha estat la protagonista del seu darrer àlbum Songplay (2019) i que va aconseguir a l’intèrpret el seu darrer premi Grammy.

Enmig la tranquil·litat i serenitat pregona d’una tarda plujosa i freda de principis de gener, el Cicle Grans Veus va aconseguir omplir de calidesa i emoció la Sala de concerts del Palau. Ho va fer amb Didonato i el pianista Craig Terry que també ha acompanyat la cantant a Songplay.

La primera part, molt més ortodoxa que la següent, va començar amb l’ordre clàssic de Haydn i Arianna a Naxos. En aquesta primera meitat, DiDonato va lluir una veu vibrant i potent, amb uns matisos tímbrics natural i uns pianíssims de gran qualitat.

Un extracte de tres peces de les Cinc cançons de Rückert de Mahler, un compositor que la cantant ha redescobert durant dies més difícils del confinament, va agafar el relleu. Aquests Lieder connecten amb els petits detalls com un til·ler o els rajos del Sol. Amb aquests elements DiDonato va aconseguir generar tal ambient íntim i emotiu que el silenci posterior al final de l’obra va trigar una llarga estona a trencar-se amb aplaudiments. De fet, aquest va ser un dels primers cops que va interpretar aquest autor en un recital.

Dues versions musicals del personatge de Cleopatra van mostrar el gran nivell de la mezzo soprano com a cantant de coloratura. La primera va ser la icònica ària de Cleopatra de Hasse “Morte col fiero aspetto” de l’òpera Antonio e Cleopatra. I la segona, el recitatiu “É pur così in un giorno” i l’ària “Piangerò la sorte mia” de Giulio Cesare de Händel.

Entre les cançons, la cantant va sorprendre parlant un castellà italianitzat molt entenedor. Va explicar al públic que valorava cantar en viu després de tant de temps i va compartir el pensament que tothom, aquests dies, està connectat més que mai al viure la mateixa pandèmia de la COVID.

Després d’una primera part amb una interpretació més verbal que no pas gestual, es donà pas a la segona meitat del concert ple d’improvisació i fusió entre l’òpera i el jazz, una proposta que va partir del disc Songplay.

La coneguda peça de Giordani, Caro mio ben, va obrir la veda a la part més còmica de la mezzo, amb un final sorprenent. Terry, a partir de la cadència final d’aquesta peça, va agafar l’acompanyament instrumental del piano i el va impregnar d’escales de blues i de recursos musicals contemporanis al llarg de totes les obres que va interpretar.

Tot seguit, es va interpretar un medley de Se tu m’ami d’Alessandro Parisotti i Star vicino de Salvatore Rosa. Escoltar obres operístiques, amb veu lírica, amb el control i potència d’una veu com la de DiDonato és una forma original de renovar clàssics, donar-los una nova teatralitat i apropar-los a un públic amb d’altres gustos musicals.

Aquesta transició a la música del segle XX va culminar amb la interpretació de grans estàndards de Jazz, sempre mantenint la tècnica vocal operística. Una posició en què la cantant americana s’hi troba més que còmode i, en el concert, es va atrevir a jugar amb la veu amb molta comicitat.

Van sonar (In my) solitude de Duke Ellington i La vie en rose, cèlebrement interpretada per Édith Piaf. Als seus concerts, entre cançons, a la cantant li sol venir de gust explicar anècdotes, fer broma de situacions quotidianes del món de la música i fins i tot imitacions. Un fet que en més d’una ocasió va fer esclatar de riure el públic present a la sala gran del Palau.

Un primer bis amb DiDonato i Terry al piano tocant a quatre mans Stardust (1950) de Tommy Dorsey va acabar d’entusiasmar al públic. Un segon extra amb Somewhere over the rainbow (1939) de Judy Garland va traslladar el Palau al Kansas natal de la cantant i va omplir de calidesa els cors dels assistents. I per acabar, la traca final: I love a piano d’Irving Berlin que va posar la cirereta al pastís amb elegància i exquisidesa. 

Pau Requena
Núvol