Cerca de crítiques

Enquesta

Ros Marbà dirigeix l'OBC a l'Auditori

Ecos centreeropeus

29/1/2005 |

 

Obres de Brahms, Bartók i Homs. Katia Novell, violí. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: Antoni Ros Marbà. Barcelona, Auditori, 21 de gener.

Centreeuropeus eren Brahms i Bartók, però, musicalment parlant, també el barceloní Joaquim Homs (1906-2003) en escriure la Invenció per a orquestra estrenada al Palau de la Música l'any 1965 (i inèdita des d'aleshores per a vergonya col·lectiva). És una obra que documenta el magisteri de Schönberg rebut a través de Robert Gerhard i que va fer un digníssim paper com a pòrtic al Concert per a violí núm. 2 de Bartók. I allà on aquest pot semblar prolix, la concisió extrema d'Homs fa que en deu minuts no hi hagi un sol segon irrellevant. Invenció parteix d'un nucli dodecatònic i palesa la increïble depuració tímbrica del mestre juntament amb la tècnica per estructurar plans i contraplans, per amalgamar asprors i delicadeses i per aconseguir uns formidables efectes dramàtics i tímbrics que converteixen Homs en el compositor més rigorós de la seva generació. Constato amb satisfacció que la perspectiva històrica comença a fer justícia a la seva saviesa i al seu refinament.

Sonava a continuació el monumental -i esgotador!- Concert núm. 2 de Béla Bartók, que és un dels màxims exponents de l'escriptura per a violí de tots els temps i una de les obres que obren la seva darrera etapa. El temps central, un nocturn amarat de confidències, és una pàgina realment emocionant escrita en el moment de l'absorció d'Àustria pels nazis, i els moviments extrems tenen una entitat simfònica que bé podrien sonar sense acompanyar cap violí.

La jove violinista de Barcelona Katia Novell s'hi va guanyar l'admiració general pel seu aplom i virtuosisme, revalidant la impressió que enceta una fausta carrera. La nitidesa de lectura pot semblar ocasionalment una mica ingènua quan la intencionalitat del fraseig es fa massa dependent de la sonoritat excepcional del Guadagnini de 1780, un instrument particularment potent i d'una sonoritat untuosa que ella enalteix en passatges on caldria l'expressivitat d'un so més estripat. Però com passa amb les obres grans i els artistes coherents, la versió de Novell es va imposar progressivament.

En un acompanyament memorable, Antoni Ros Marbà va convertir una dúctil versió en un calidoscopi sonor. I memorable resultava a continuació la Segona simfonia de Brahms, a excepció d'un inici una mica incert i un estrèpit final incongruent i tal vegada dedicat a la galeria. Enmig, una versió intensa i plena de detalls que servia molt bé les profunditats oceàniques de la partitura i que evidenciava una de les característiques de la nostra primera orquestra com és la manca de gruix als violins. Antoni Ros Marbà, amb l'inconfusible plasticitat del seu gest i un domini absolut de qualsevol contingència, és un analista de Brahms com pocs n'hi ha.
Xavier Casanoves Danés
Avui