Cerca de crítiques

Enquesta

Una estrella per a una OBC esplèndida

16/12/2020 |

 

Programa: Emmanuel Pahud i l'OBC

Lloc i dia: Auditori de Barcelona

https://www.nuvol.com/musica/classica/una-estrella-per-a-una-obc-esplendida-141524

El flautista Emmanuel Pahud arrasa a L’Auditori amb un repertori francès

En circumstàncies normals, si no estiguéssim dedicant tantes energies a discutir sobre topalls i sistemes de ventilació, el Prélude que s’està oferint aquest cap de setmana a L’Auditori de Barcelona amb Emmanuel Pahud com a convidat de luxe centraria tota la nostra atenció, i probablement molts en sortiríeu amb la impressió d’estar davant un dels concerts de la temporada. Lamentablement, divendres només en vam poder gaudir 500 persones en una sala gèlida i amb corrent d’aire; per sort, el caliu que faltava a l’ambient va quedar compensat per una proposta d’un gran refinament, servida amb una elegància i un so rodó i embolcallant que van fer guanyar a l’OBC el meu aplaudiment més sincer i entusiasta des de potser aquella espectacular Turandot amb Kazushi Ono.

Precisament el director titular havia de posar-se al capdavant de la seva orquestra en aquesta ocasió, però va haver de ser substituït per indisposició pel mestre suís Baldur Brönnimann. Potser va ser el toc de la nova batuta, potser va ser la influència de la subtil concertino Giulia Brinckmeier o potser les ganes d’estar a l’alçada del virtuós solista, el fet és que l’orquestra va encarar el delicat repertori (Debussy i Ravel) amb pulcritud, precisió, una afinació prodigiosa i una contenció dignes d’elogi. Amb una gran plasticitat, es van posar en mans del director, que va aconseguir treure el millor de solistes que no solen brillar tant: oníriques arpes, sòlida percussió i un vent-metall preciosista. Brönnimann va aconseguir que totes les seccions sonessin amb claredat (des de la meva posició, només els cellos van oferir una prestació més discreta) i es sobreposessin amb harmonia creant textures transparents en crescendi lents i diminuendi gairebé imperceptibles que anaven i venien com les onades del mar.

En honor al famós solista convidat, la flauta va ser el fil conductor de tot el concert. Així doncs, vam començar amb un Prélude à l’après-midi d’un faune que va permetre descobrir un inspiradíssim Francisco López, que es va imposar sense estridències i amb un so càlid. López no es va sentir intimidat quan va haver de donar la rèplica al gran reclam de la nit, un Emmanuel Pahud que va entrar a l’escenari amb la seguretat i desimboltura que dona ser solista a potser la millor orquestra del món, la Berliner Philharmoniker, i gaudir d’una carrera en solitari notable.Pahud té predilecció pel repertori contemporani (aquest estiu, al festival de Salzburg, vaig tenir ocasió de veure’l interpretar Boulez a les ordres de Baremboim) i per aquest concert va triar una primera audició, el Concert per a flauta i orquestrade Marc-André Dalbavie. L’obra presenta una estructura molt marcada i basada en la repetició de patrons i el diàleg entre diferents instruments. Així, Pahud donava la pauta i López recollia el testimoni mentre els violins, per exemple, es recreaven amb la repetició obstinada i una mica obsessiva dels mateixos compassos.Aquí sí que el director va permetre alguns tutti orquestrals contundents amb uns violins que tallaven com ganivets i uns cellos que llençaven llambregades sonores. Pahud va demostrar per què és un dels principals flautistes del món servint amb solvència unes agilitats impossibles, jugant amb les dinàmiques i experimentant amb el so, que no necessàriament va ser bell tota l’estona sinó que el suís va transformar per moments en opac i entretallat, aconseguint així un efecte inquietant.

La vetllada va acabar amb una voluptuosa versió de Ma mère l’oye, de Ravel, en què l’OBC va desplegar un so sumptuós, sempre moderat i acollidor, amb bellíssims passatges evocadors, plans sonors ben marcats però que se sobreposaven agradablement, molt bona prestació de percussió i fusta (potser alguna entrada estranya del metall?), moments juganers, tonalitats canviants i en tot moment la sensació d’estar escoltant una orquestra disciplinada, precisa i en estat de gràcia.

Anirem veient si la desgraciada aturada que hem patit ha servit de replantejament o si haurem de convidar més sovint el mestre Brönnimann, però divendres vaig sortir de L’Auditori orgullosa de l’orquestra de la meva ciutat. Aquest diumenge, des de casa, haureu tingut ocasió de comprovar si tinc raó, perquè el tercer concert s’ha ofert en streaming i de manera gratuïta des de la web de la sala. Una gran represa de l’activitat, que esperem que es consolidi.  

Meritxell Tena
Núvol