Cerca de crítiques

Enquesta

Don Giovanni el vell

27/10/2020 |

 

Programa: 'Don Giovanni'

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

https://www.nuvol.com/musica/classica/don-giovanni-el-vell-130478

El Liceu proposa una visió del personatge mític en decadència.

A les 7 de la tarda, horari poc nostrat al que sembla que ens haurem d’acostumar, s’aixecava el teló de la segona funció de Don Giovanni, de Mozart, al Gran Teatre del Liceu. Si en el record estaven encara i per diferents motius les produccions de Kasper Holten i Calixto Bieito de fa uns anys, ara el teatre presenta una procedent de l’Òpera de Frankfurt a càrrec de Christof Loy, meteur-en-scene que ha signat algunes de les més aclamades propostes escèniques dels darrers anys, com el Capriccio straussià que es va poder veure a Madrid.

No serà aquesta una de les que quedaran pel record, tot i que la versió apunta algunes idees interessants. És proverbial l’impossibilitat d’una posada en escena absolutament satisfactòria d’una obra tan polièdrica com Don Giovanni. L’equilibri entre la comèdia, el drama i la transcendència mística és un laberint de sortida improbable. Loy, a més, ha volgut incorporar-hi una mirada en retrospectiva.

El Don Giovanni que proposa és un seductor decadent, al final de la seva “gloriosa” carrera, que mira la mort de fit a fit. A partir d’aquí, del trauma que suposa la mort del Commendatore, Loy pretén fer un joc de flashbacks i flashforwards més aviat inintel·ligibles de la vida del Don, lectura que adquireix sentit i fins i tot cert component poètic en la part final de l’obra, però que en el primer acte queda difusa a causa d’un treball escènic gens convincent que ofereix poques pistes de cap a on vol anar la proposta. Veiem a un seductor poc creïble, que en alguns moments s’emparenta amb l’esperpèntic Sir John Falstaff, però tot plegat queda poc definit teatralment i la (intencionada) manca d’energia del protagonista acaba repercutint sobre tot un conjunt de personatges que es mouen de manera erràtica al seu voltant. A la segona part, però, el discurs es fa més explícit i la proposta acaba guanyant entitat, sense acabar de convèncer del tot.

També va contribuir al crescendo de la funció la direcció musical de Josep Pons que, amb aquest Don Giovanni, signa la seva millor interpretació mozartiana des que és al Liceu.

També va contribuir al crescendo de la funció la direcció musical de Josep Pons que, amb aquest Don Giovanni, signa la seva millor interpretació mozartiana des que és al Liceu. Va arrencar amb una obertura lenta, de concepció romantitzant i va signar un primer acte més aviat asèptic en què van lluir especialment els acompanyaments de “Dalla sua pace”, “Batti, batti” i la darrera part del Finale primo. Però a la segona va conduir amb vigor i teatralitat tant el quintet com la gran escena del descens als inferns amb la que acaba aquesta versió, decisió discutible motivada per la limitació horària però que, curiosament, afavoreix la dramatúrgia de Loy. Molt remarcable la prestació de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu que persisteix en una evolució molt positiva. Esplèndida la feina de contrabaixos i violoncels, impecables fustes i bé els metalls en la seva tardana i transcendental aparició.

L’equip vocal va tenir, en general, una prestació d’alt nivell. Christopher Maltman en el rol protagonista va seguir fil per randa les indicacions escèniques, moltes de les quals no afavorien el seu lluïment. Va exhibir, però, un instrument bell i poderós de baríton pur, perfectament projectat, brillant en els curts però exposats números solistes així com en l’exigent final. El seu contrapunt va ser el Leporello de Luca Pisaroni, vocalment impecable i dominador de tots els viaranys d’un personatge que va haver de lluitar per adaptar-se a la complexa concepció que Loy i Maltman proposaven pel seu amo

Seguint amb el repartiment masculí, cal esmentar la bona prestació del tenor Ben Bliss. Va lluir un instrument interessant, va cantar un “Dalla sua pace” en el seu punt just, sense amaneraments ni pretesa heroïcitat, i va patir les restriccions horàries amb el tall d’”Il mio tesoro”. Més que correctes les interpretacions tant de Josep-Ramon Olivé com a Masetto —millor en el segon acte que en el primer— com d’Adam Palka en les sempre exigents i esperades aparicions del Commendatore.

L’apartat femení va ser més irregular. Véronique Gens, que atresora una remarcable trajectòria al Liceu on ja va cantar Donna Elvira en la producció de Bieito, posseeix una veu encara atractiva a la franja central i greu però va mostrar problemes a la zona aguda tot i el tall de “Mi tradí”. A més, empasta malament amb la veu de Miah Persson, Donna Anna de timbre metàl·lic i intens vibrato que, tot i això, va resoldre les sempre maleïdes agilitats de “Non mi dir” amb autoritat.

Per la seva banda Leonor Bonilla, una de les veus emergents del panorama espanyol, va signar una Zerlina de catalogo. La seva capacitat vocal llueix poc en un rol de tessitura tan central com aquest, però l’intèrpret es va imposar, sobretot amb un “Vedrai Carino” tan sensual com impecable estilísticament. 

Antoni Colomer
Núvol