Cerca de crítiques

Enquesta

Barbara Hendricks amb l'OBC

Viena en dos temps

20/1/2005 |

 

Obres de Haydn, Mozart i Mahler. Barbara Hendriks, soprano. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: Leopold Hager. Barcelona, Auditori, 14 de gener.

El concert del passat cap de setmana mostrava la potència de Viena com a nucli multisecular de la creació musical. Al programa, Haydn i Mozart representaven el classicisme de la Primera Escola, mentre que Mahler, amb els Rückert Lieder i l'embrió de la darrera Simfonia, palesava l'entroncament amb la modernitat de la Segona Escola vienesa. La proposta emmarcava, doncs, els anys del romanticisme.

Dirigia Leopold Hager, que és el futur director de la Volksoper de Viena i que s'ha obert al gran repertori, però que la meva generació assimilarà per sempre al Mozarteum de Salzburg, la seva ciutat natal. Va obtenir un rendiment tècnic satisfactori de l'Orquestra, sobre la qual va projectar idees genèriques en la Simfonia 'Militar' de Haydn i a l'Adagio de la Desena de Mahler abans i després d'un acompanyament ideal a les àries de Mozart i als Rückert Lieder.

Haydn va sonar massa corpulent i el comiat simfònic de Mahler, massa discursiu, a redós de les giragonses d'una partitura desigual. Aquests vint minuts han de significar la noble abraçada d'un amic que se'n va i que, mentre ens estreny, ens fa reviure les contingències d'una vida compartida i dels sotracs de crisis que obliguen a mirar endavant, i que la música identifica amb la atonalitat. En la correcció de la lectura no hi vaig saber copsar aquesta emotivitat.

Per contra, va acompanyar amb admirable bon gust la soprano Barbara Hendriks en les àries de concert de Mozart i les cançons mahlerianes, una artista que Barcelona comença no ja a admirar, sinó a sentir com a pròpia. La veu ha ampliat el centre desassistint els greus per mor de conservar els aguts. Quanta sensibilitat, quina categoria! La centralitat vocal fa que els recitatius mostrin una particular densitat expressiva i que l'única cesura amb les àries sigui la merament melòdica. Hendriks és una hereva directa de la manera de sentir la música de Victòria dels Àngels, i ho dic com a homenatge suprem a una i altra.

La Hendriks mozartiana demostrava, també, ser la cantant ideal per fer aflorar el magnetisme de Mahler amb el just èmfasi a A mitja nit (on faig el retret a Hager de llançar-li a sobre la tuba, els trombons i les trompetes amb una rudesa inesperada a la darrera estrofa) i un Ja no visc en aquest món memorable que catapultava l'oient al còsmic estremiment del final d'El cant de la terra.
Xavier Casanoves Danés
Avui