Cerca de crítiques

Enquesta

Ser o no ser: la identitat segons Fatma Said

25/10/2020 |

 

Programa: Fatma Said

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/ser-o-no-ser-la-identitat-segons-fatma-said-129753

La soprano debuta al Life Victoria amb un recital sobre les arrels i com explicar-les.

La identitat, què som i com ens expliquem a nosaltres mateixos i al món, és l’últim refugi, el més primordial. Ens definim a través de qui som però també d’allò que som, dels nostres valors, del nostre origen. Però què succeeix quan la nostra realitat és posada sota el prisma de l’altre, l’invasor, el colonitzador o simplement l’observador? Com s’encaixa passar a ser, tot d’una, “exòtics”? Què fem amb l’art que s’ha apropiat dels temes, la llum i la flaire d’altres cultures i que n’han parlat no desde l’autenticitat sinó des de l’estranyesa, el tòpic, potser la condescendència? Qui està autoritzat a parlar de l’altre? Com encaixariem que els nostres referents es convertissin en una moda?

El recital de Said i el seu acompanyant ha resultat ser també un repte a nivell intel·lectual
Aquest joc de miralls es complica encara més quan l’encarregada de recopilar i reinterpretar les ensonyacions orientalistes de Ravel, Bizet o Délibes és una soprano egipcia, que en acabar presenta des de la seva altretat cançons de Lorca i Falla a un públic que se sent proper a la cultura hispànica. Què busca Fatma Said quan encara la Shéhérazade de Ravel des de la seva condició de dona àrab o canta Paño moruno, de Falla, a un públic castellanoparlant imitant a la perfecció l’accent andalús? Està acceptant la mirada europea sobre la seva cultura? Està comprant el clixé? Està dient-nos que compartim referents? Que la nostra mediterraneïtat supera les fronteres? O potser que les dues cultures han estat objecte del mateix procés d’exotització? Fa fusió? Potser evoca amb nostàlgia un món que ella mateixa no ha conegut i que potser no ha existit mai? Vol recuperar el relat, reapropiar-se d’aquestes cançons i convertir-les en “autèntiques” perquè el seu origen la legitima? El recital de Said i el seu acompanyant, Kunal Lahiry (estadounidenc d’origen indi, per tant també entre dos mons), apart d’un plaer per a l’oïda, ha resultat ser també un repte a nivell intel·lectual, una porta oberta al descobriment però també a les preguntes sense resposta.

Tots tenim els nostres biaixos i un dels meus és malfiar dels artistes que venen respaldats per una gran discogràfica. El disc de Said, El Nour, pertany a Warner Classics, que s’ha encarregat molt bé de proporcionar la cantant i fer-la ben visible, per exemple al multitudinari Concert de París d’enguany. A més, l’egípcia ho té tot per triomfar, des del físic al mateix exotisme que ella ha convertit en tarja de presentació i material per a la reflexió. La bona notícia és que no hi havia motiu per pensar malament: Fatma Said no és cap producte de màrketing. La seva tècnica és molt treballada i la seva veu és rica, carnosa, ben col·locada i amb un interessant color caoba als greus que ella usa per remarcar l’enfocament sensual o evocador de cançons com Zaïde (Berlioz) o Adieux de l’hôtesse arabe (Bizet), ben bé tretes de Les mil i una nits. Els arabescos que dibuixen aquestes melodies orientalistes sonen naturals i espontanis en Said, qui a més té una capacitat notabilíssima per al trinat. El pòsit obscur —molt més del que aparenta en disc— del seu instrument ens parla de misteri, d’un món d’encanteris i ensonyacions, i la seva energia i els seus potents aguts ens evoquen la vida amb l’Anda jaleo de Lorca o l’enèrgica Jota de Manuel de Falla. La soprano exhibeix també una especial habilitat per a les mitges veus, que combinades amb un fiato notable van aconseguir crear moments d’extraordinari recolliment i solemnitat, com a l’Asturiana (De Falla). De la seva banda, Kunal Lahiry es va mostrar molt controlat en els passatges més íntims i només es podria dir que va abusar lleugerament del volum dels forti. El seu moment de lluiment individual va ser la interpretació de dos fragments de la suite Iberia d’Albéniz, en un altre moment d’apropament intercultural.

Repassades la mirada europea sobre la cultura àrab i la visió de l’estrangera de la cultura hispànica, Said va tancar el cercle donant veu als músics egipcis contemporanis, en principi els més propers a ella. Curiosament, tots dos (El Din i Hankash) feien referència al cant com a clau per accedir a l’eternitat, i potser aquest és el missatge de l’artista: la música ens permet viure totes les cultures i totes les èpoques i sentir-les com a pròpies. Per acabar, Les filles de Cadix, festiu apropament al tipisme espanyol vist amb ulls francesos que presenta no poques ressonàncies de Carmen i que la solista, que s’havia mostrat una mica prudent durant la primera part de la seva actuació, va encarar amb valentia i desimboltura. Veiem que Said té formació operística i liederista i és aviat per intuir cap on anirà la seva carrera o si optarà per un perfil baix o per la sobreexposició mediàtica. De moment, ha fet un primer pas decidit i personal, i el Life ha fet molt bé en atrevir-se amb un programa eclèctic que dóna peu a tot tipus de preguntes i reflexions. 

Meritxell Tena
Núvol