Cerca de crítiques

Enquesta

Un gran ‘acte sacramental' verdià

6/10/2020 |

 

Programa: Il Trovatore

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

La natu­ra­lesa distòpica dels temps que ens han tocat viure porta sor­pre­ses ines­pe­ra­des. Si al mes de març ens hagues­sin dit que una figura mun­dial de la direcció orques­tral com el veneçolà Gus­tavo Duda­mel seria l’encar­re­gat d’ini­ciar la nova tem­po­rada del Liceu amb un Il Tro­va­tore ens hauríem pre­gun­tat si la inno­cen­tada s’avançava uns quants mesos. Encara més si, a sobre, hi hagues­sin afe­git que es comp­ta­ria amb un repar­ti­ment de l’star sys­tem lide­rat per tota una Anna Netrebko com a Leo­nora i un intent de comp­tar, seguint els con­sells de Ric­cardo Muti per a aquesta òpera ver­di­ana, amb el millor quar­tet de solis­tes del moment. Això era impos­si­ble quan se sap que Netrebko va sem­pre en pack amb el seu marit, el tenor Yusif Eyva­zov, que cotitza en una altra lliga musi­cal. Però la dis­to­pia, com bé sabem, també és sor­pre­siva i, al final, “la Netrebko” va emma­lal­tir i va haver de ser subs­tituïda per la cada vegada més cotit­zada soprano Rac­hel Willis.

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1859133-un-gran-acte-sacramental-verdia.html

Pre­sen­tada en versió con­cert, hi havia ele­ments que ens podien fer pen­sar en les ver­si­ons con­cert al Fes­ti­val de Salz­burg de títols com la Gio­vanna d’Arco de Verdi o la Manon Les­caut de Puc­cini dels anys 2013 i 2016. És clar que en aques­tes es comp­tava amb l’actiu d’una orques­tra de la pri­mera divisió com la Münch­ner Rund­funkorc­hes­ter, que, com és sabut, no és la del Liceu. Era per això que, més enllà del repar­ti­ment, la pri­mera curi­o­si­tat era veure com se’n sor­ti­ria, del repte, la for­mació lice­ista. I no ho ha fet amb nota, sinó el següent. Con­ta­gi­ats pel conei­xe­ment i savi­esa de Duda­mel, no ens podem que­dar amb l’habi­tual reco­nei­xe­ment al mes­tre veneçolà, que va con­ce­bre aquesta versió en con­cert tal­ment com un gran acte sacra­men­tal verdià, sinó que cal reconèixer uns pro­fes­sors que van bri­llar a la fossa. Pre­ci­o­sos colors orques­trals, empas­ta­ment, fluïdesa i jocs de dinàmiques van por­tar-nos el record de la visita, ja fa uns quants anys, del citat Muti amb un Mac­beth.

També va sor­tir-se’n amb solvència el cor, que, com sap tot­hom, neces­sita més efec­tius, però va poder dei­xar-se seduir per aquesta pro­posta ora­to­ri­ana de Duda­mel. Pro­posta que va enten­dre a la per­fecció Dmitry Belos­selskij (Fer­rando) i ja no diguem el Conde de Luna de Ludo­vic Tézier, un dels millors solis­tes per al rol.

La citada Willis, tot i saber que no té l’ins­tru­ment vocal més ade­quat per a Leo­nora, va mos­trar una línia de cant de classe i va fer-ne una carac­te­rit­zació psi­cològica que, per al sota­sig­nat, va ser la d’un per­so­natge acla­pa­rat per les cir­cumstàncies de la trama tea­tral, que venia a ser una mica el mateix que li succeïa a ella mateixa subs­ti­tuint Netrebko. Sí que va haver-hi el marit d’aquesta, un tenor amb un color vocal carac­terístic de l’Azer­baid­jan i que tanta joia espi­ri­tual pot trans­me­tre amb el gènere del mug­ham, del qual el seu com­pa­tri­ota Alim Qasi­mov ha estat un gran ambai­xa­dor. La sen­sació que un té en escol­tar Eyva­zov és la d’escol­tar algú sacri­fi­cat, amb gran dosi d’esforç, pre­pa­rat per bons for­ma­dors, que ho dona tot per acon­se­guir un resul­tat digne, però lluny de la pres­tació artística que algun bena­ven­tu­rat s’ha atre­vit a com­pa­rar amb els grans Man­rico de la història. Fora d’estil, més immersa en el món verista, ens va sem­blar l’Azu­cena d’Okka von der Dame­rau, tot i dis­po­sar d’un ins­tru­ment i presència vocals impor­tants.

En defi­ni­tiva. Un Tro­va­tore eri­git en un veri­ta­ble cop d’efecte de la direcció de Víctor García i que ha permès fer bri­llar com feia temps a l’orques­tra. Les cares de feli­ci­tat dels músics a la fossa ho deien tot.

ORIOL PÉREZ TREVIÑO
El Punt / Avui