29/9/2020 |
Programa: Sondra Radvanosky i Piotr Beczala
Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu
https://www.nuvol.com/musica/classica/o-qual-soave-brivido-123133
Recital històric de Beczala i Radvanovsky en l’inici de temporada del Liceu.
Quan el tenor Piotr Beczala va arrencar la caballetta del duo d’Un ballo in maschera de Verdi, peça que tancava el programa oficial, tot dient “Quin suau calfred envaeix el meu pit (O qual soave brivido/ l’acceso petto irrora), estava definint, amb precisió quirúrgica, les sensacions viscudes pels afortunats assistents a la veritable inauguració de la nova temporada del Gran Teatre del Liceu.
Una posada de llarg en forma de recital, o millor, de recital històric, perquè l’emoció que va envair tota la sala, escenari inclòs, va ser de les que no s’obliden. Era previsible una vetllada musicalment apoteòsica, perquè la soprano Sondra Radvanovsky i el polonès Piotr Beczala no només són dos dels cantants més estimats pel públic liceista sinó, a més, dues de les figures operístiques més en forma de l’actualitat, tant en la vella com en la nova normalitat.
Radvanovski i Beczala tenien moltes ganes de cantar. També de sentir l’escalf del públic, és clar, i el van percebre tot just trepitjar l’escenari amb una ovació que va fer saltar les llàgrimes de més d’un, inclosa la soprano canadenca. Però sobretot, tenien ganes de cantar i es va fer palès en les primeres intervencions de cadascun. Beczala va atacar el difícil recitatiu de “Quando le sere al placido”, de la Luisa Miller verdiana, com un cavall desbocat, amb heroïcitat i la clara voluntat de donar-ho tot. Si bé a la veu encara li faltava escalfar, la noblesa del fraseig, el control del fiato i l’infal·lible registre agut van posar la primera pedra d’allò que havia de venir.
Radvanovsky va atacar amb una memorable messa di voce la difícil Pace, pace mio Dio, de La forza del destino. Una versió d’alt voltatge dramàtic i vocal, i és que la veu sumptuosa de la cantant omple la sala del Liceu com poques. Era l’inici del jardí de les delícies que ens tenia preparat la soprano, que va regalar versions contundents de “La mamma morta”, d’Andrea Chénier i Sola, perduta, abbandonata, de Manon Lescaut. Beczala per la seva banda va signar elegants versions de “Come un bel dí di maggio” i de l’escena final de Cavalleria Rusticana, unint-se a la soprano en el duo de Chénier, “Vicino a te s’acqueta”.
Però el millor estava encara per arribar. Per a les seves darreres intervencions solistes tenor i soprano van escollir les grans àries de Tosca. I l’eufòria general es va desfermar definitivament. En aquest punt és necessari destacar l’esplèndida tasca del pianista Camilo Radicke que no es va limitar simplement a un acompanyament anònim sinó que va imposar una musicalitat exquisida. Una primera mostra va ser la manera com va assenyalar el clímax de La mamma morta, exercint de director musical, però la definitiva van ser les sumptuoses, emotives introduccions d’”E lucevan le stelle” i “Vissi d’arte”. Beczala va frasejar la introducció amb delit i detall, va resoldre de manera excel·lent la sempre complicada frase “disciogliea dai velli” per rematar amb emotivitat continguda aquest adéu a la vida.
El “Vissi d’arte” de Radvanovsky va ser el punt àlgid de la nit i passarà als annals de la història del teatre pel gest tècnic final, quan va recollir des del fortissimo fins a un fil de veu per, amb el mateix alè, tornar a créixer fins al paroxisme sonor. Un final digne de la Caballé dels anys gloriosos.
L’esmentat duo d’Un ballo in maschera va deixar pas a una sèrie de propines. Beczala amb una ària de Halka, òpera del que és un gran defensor i intèrpret, del seu compatriota Moniuszko i el “Pouquoi me réveiller” que tant va agradar al Liceu fa dues temporades mentre que Radvanovsky va oferir una primícia, la famosa romança de Rusalka per acabar amb una “Io son l’umile ancella”, d’Adriana Lecouvreur de traca i mocador.
Un simpàtic i improvisat duo de Die lustige witwe va segellar un recital per a la història. Tot just acabar, una fila més enrere, una senyora li deia al seu acompanyant: “Ai Albert, hem ressuscitat!”. No es pot resumir millor.