Cerca de crítiques

Enquesta

El Liceu va d'excursió a Montserrat

23/9/2020 |

 

Programa: Del dolor a l'esperança

Lloc i dia: Basílica de Montserrat

https://www.politicaprosa.com/el-liceu-va-dexcursio-a-montserrat/

El concert amb música de Mozart i Beethoven es va vestir de cerimònia espiritual. Concert inaugural de la temporada 2020-21 del Gran Teatre del Liceu a la basílica de Montserrat. Fotografia d’Antoni Bofill.Concert inaugural de la temporada 2020-21 del Gran Teatre del Liceu a la basílica de 

Quan s’apropava el bicentenari del naixement de Richard Wagner, el 2013, Amics del Liceu va tenir la bona pensada de proposar un Parsifal a Montserrat. La idea va ser ben acollida i van començar converses entre el monestir i el teatre que, però, van ser de curt recorregut a causa de les retallades imposades al Liceu per les diferents administracions públiques. Aquella proposta tenia tot el sentit considerant la identificació del Monsalvat wagnerià amb Montserrat, una identificació tan potent que va empènyer fins i tot un criminal com Heinrich Himmler a pujar a la muntanya a la recerca del Graal, que d’això va Parsifal.

També té sentit que el Liceu no hagi descartat fer-hi algun dia aquest drama sacre encara que les actuals circumstàncies hagin aparcat la idea al calaix dels somnis. El que no té sentit –o jo no li sé veure– és que el Liceu pugi ara a Montserrat per fer-hi una mena d’inauguració de temporada només per a 200 convidats quan la lògica i el respecte al públic i sobretot als abonats reclamen una inauguració com cal a La Rambla, i no només amb autoritats i mecenes.

L’acte es va presentar amb el títol Del dolor a l’esperança i pretenia ser “una cerimònia universal que connecta natura, espiritualitat, art i consciència”. El dolor estava en el Rèquiem de Mozart; l’esperança, en el darrer moviment de la Novena de Beethoven, obres que van interpretar l’orquestra i el cor del teatre sota la direcció de Josep Pons, amb els solistes Nadine Sierra (soprano), Elina Garanca (mezzosoprano), Xabier Anduaga (tenor) i Tareq Nazmi (baix). Al programa s’hi va afegir l’adaptació al català de Virgencita que Arvo Pärt va dedicar a la verge de Guadalupe, cantada per l’escolania montserratina. El concert va ser enregistrat per TV3 que l’emetrà el diumenge vinent a les 10:10 del matí.

‘Rèquiem interruptus’

Musicalment, va ser decebedor i per molts motius. L’acústica de la basílica no és la més adient. Era la primera vegada en sis mesos que cor i orquestra actuaven junts. El cor cantava amb separació de dos metres i una mascareta una mica particular que per la part baixa recordava la típica bauta del carnaval venecià que, precisament, per la seva forma en punxa servia per deformar la veu. Conxita Garcia, directora del cor, reconeixia a El Periódico que la veu amb mascareta no sona igual, que el so no té el mateix color, que s’empobreixen la brillantor i els harmònics. Un altre problema de cantar amb mascareta és que cansa molt perquè obliga a inspirar més sovint. I amb la distància és difícil empastar les veus.

Tot això es va notar, però no només. Tant el Rèquiem, sobretot al Dies irae o el final del Domine Iesu, com el darrer moviment de la Novena ofereixen moltes possibilitats perquè un cor es precipiti de manera atropellada i cridada, i els cantaires les van aprofitar totes, cosa que sumada a la reverberació de l’església, produïa un so gens net barrejat amb una orquestra que tampoc acabava de dominar l’acústica del lloc. El mestre Pons va imposar un tempo molt ràpid en el que es perdien els matisos, sobretot en el cas de la música de Beethoven. El millor van ser els moments lents i els piani. Els quatre solistes van complir, però sense destacar massa donant la raó a aquells que defensen encertadament, i més en les actuals circumstàncies, la incorporació de veus locals tan menystingudes pels programadors.

Però encara hi va haver una altra qüestió que va desvirtuar la interpretació i va ser la lectura de textos escrits per l’abat, Josep Maria Soler, entre les diferents parts del Rèquiem, cosa que va fer perdre la intensitat d’una obra que no necessita paraules afegides per submergir-nos en la interioritat de l’ànima i recordar-nos el nostre destí final.

 

Teatralitat

Com que el concert s’emetrà per televisió, també va haver-hi teatralitat. El concert va començar amb el toc de la campana grossa de Montserrat, la Santa Maria, que va sonar en tocs iguals i ombrívols durant un minut, temps que va servir perquè l’escolania i el cor del Liceu caminessin en processó per la nau central cap al seu lloc darrere l’altar. També a mesura que avançava el Rèquiem uns llenços de diferent color, primer lila, després vermell i finalment blanc en funció de la música, anaven tapant l’altar en paral·lel a canvis d’il·luminació. I al final, amb el Lux eterna, es va encendre un gran ciri. Recursos molt pobres vistos en directe, però que deuen funcionar a la televisió. Aquesta era la realitat. Els assistents no érem més que els comparses d’un espectacle televisiu.

Per una qüestió de drets, el que no veuran els teleespectadors serà dues obres del vídeo artista Bill Viola, Melina i Darrow, exposades abans d’entrar a l’atri de la basílica. De fet, tampoc molts assistents s’hi van fixar gaire. Les obres de Viola reclamen silenci, meditació, temps interior. Això era difícil d’aconseguir en el lloc de pas on estaven. D’altra banda, també quedaven fora del seu context. Les obres són part de la instal·lació Ocean Without a Shore que es troba a la Fundació Sorigué, a prop de Balaguer, en una sala construïda especialment.

TV3 va fer un gran desplegament de càmeres i llums. Segurament les deficiències musicals seran menys audibles a la televisió. Això és el que té un enregistrament, que tot ho fa sonar bé. El que però xoca una mica és que l’emissió del concert no s’hagués fet el mateix dia en un fals directe, és a dir, amb un lapse de temps des de l’enregistrament fins a l’emissió, que és el que s’havia previst inicialment. El concert tenia totes les condicions perquè es difongués en horari de prime time de TV3: dos símbols de Catalunya com són Montserrat i el Liceu, un missatge d’esperança davant la pandèmia, i una música universal. Passar-ho una setmana després a una hora tan poc propícia com les 10:10 d’un matí de diumenge només indica el desdeny de la televisió pública catalana envers la cultura, cosa, de la que, d’altra banda, ja en tenim coneixement.

Pel que fa al teatre, l’excursió a Montserrat és un més dels cops d’efecte que el Liceu està fent per superar els embats de la pandèmia, sigui el concert per a les plantes, sigui la contractació fora de programa d’Anna Netrebko, cancel·lada després pel virus contret per la soprano, amb unes entrades a preus excessius. Tot i comprendre la dificultat de programar en aquestes circumstàncies, la sensació és la que es va a les palpentes. En el reportatge d’El Periódico citat abans, Valentí Oviedo, director general del teatre, deia que faria un monument als 200 nous abonats. Home, jo abans el faria als 14.000 existents que han decidit no cancel·lar l’abonament, que són els que paguen per anticipat i, com que no són ni plantes ni mecenes i, menys encara, autoritats, encara no han pogut posar els peus al teatre o ser convidats a l’excursió a la muntanya. 

Rosa Massagué
Política&Prosa