Cerca de crítiques

Enquesta

Rostropóvitx dirigeix al Palau

Rostropóvitx, en la seva millor nit a Barcelona

16/1/2005 |

 

Rostropóvitx va oferir una 'Cinquena' de Xostakóvitx commovedora.

SOLISTA Nikolai Znaider, violí
DIRECTOR Mstislav Rostropóvitx
LOCAL Palau de la Música Catalana
DATA 12 de gener del 2005

L'art de la direcció orquestral és un misteri fascinant, perquè a pesar de l'alt nivell tècnic de la professió avui dia, és difícil escoltar una interpretació fora de la més o menys inspirada lectura de notes. La nit de dimecres passat al Palau, protagonitzada per Mstislav Rostropóvitx --que va rebre a l'escenari l'Escut d'Or de l'Orfeó Català--, va ser una rara excepció.

El famós violoncel.lista dirigia un concert de l'Orquestra Nacional de Rússia amb Nikolai Znaider com a solista. La primera part, romàntica, va començar amb l'obertura-fantasia Romeu i Julieta de Txaikovski. Després d'uns primers compassos bastant irregulars, l'orquestra va començar a desplegar les arts del director, destacant la gamma dinàmica i el dramatisme sonor, amb un resultat per fi electritzant.

Rostropóvitx va demostrar que pot ser un director precís, exigent, que sap manipular el so i fer que l'orquestra respongui a les seves intencions. Per exemple, va potenciar els pianissimi fins a extrems impossibles i va crear un so transparent que va culminar en el Concert per a violí i orquestra de Beethoven. Va comptar a més a més amb un solista excepcional, Nikolai Znaider, que va mostrar un so bell i homogeni i una gran comunió amb Rostropóvitx. A un temps més lent del que sol ser habitual, van brodar un sublim concert en el qual el virtuosisme va ser extasiar-se en la melodia. Versió memorable, sens dubte.
Com a final va arribar la Cinquena de Xostakóvitx, escoltada recentment a Barcelona, però a l'Auditori i amb Valery Gergiev i l'orquestra del Mariinski de Sant Petersburg. Rostropóvitx va deixar la morositat beethoveniana al camerino i va proposar una versió enèrgica, passional, amb esperit marcadament rus. Els incisius metalls, la vigorosa percussió i els virtuosos violins, submergits en el magma sonor, van revelar els misteris de la increïble orquestració de Xostakóvitx. L'ovació va ser d'aquelles que es recordaran durant anys.

S'havia acabat el concert i Rostropóvitx anava buscant gairebé un per un els seus músics, passejant-se entre els faristols, per fer-los partícips a ells del seu èxit. Emotiu final per a una nit memorable.
Doan Manfugás Hung
El Periódico