Cerca de crítiques

Enquesta

Enrique Bagaría, el geni romàntic

30/8/2020 |

 

Programa: Enrique Bagaría

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/enrique-bagaria-el-geni-romantic-118433

El Palau d’Estiu acull un recital del pianista barceloní

En el marc dels concerts d’estiu al Palau, i amb les restriccions d’aforament ben vigents, hem pogut gaudir d’un magnífic recital del pianista barceloní Enrique Bagaría, que va interpretar un programa eclèctic que anava de Scarlatti a Ravel, passant per Brahms i Rakhmàninov. Bagaría es va reivindicar novament com un dels músics catalans amb més talent en una actuació relaxada i confiada de la qual estava visiblement content, així com també va deixar satisfet el públic assistent.

Impecablement vestit amb roba de seda, com és habitual en ell, Enrique Bagaría va començar el concert amb tres sonates de Domenico Scarlatti, peces curtes de gran vivacitat que Bagaría va interpretar amb un caràcter més clàssic que no barroc, amb un ús moderat del pedal i amb una execució no perfectament nítida de les notes. Bagaría va fer una mena de recreació personal molt reeixida de les tres sonates. Semblava que sentíem un Mozart elegant, polit i exquisit, amb el segell distintiu que el pianista barceloní aconsegueix crear en cadascuna de les seves interpretacions.

Després de Scarlatti, el programa va variar completament i ens en vam anar a Brahms, amb les seves 4 Klavierstücke, op. 119. Bagaría sembla un mag del teclat quan aborda el repertori romàntic, ja que posseeix un so ple i molt potent, amb una execució brillant dels acords. Les seves interpretacions sempre estan amarades de bellesa i sensibilitat, i la potència del so mai no eixorda la línia de cada frase que aborda. Aconsegueix un equilibri perfecte entre la passió latent i el refinament més elegant. Es fa difícil titllar-lo d’intèrpret contingut, però en cap cas no el podem qualificar de desfermat. Al llarg de la seva carrera, Bagaría ha trobat un estil propi i molt personal que el fa inconfusible.

Aquest estil personal es caracteritza en bona mesura per una impressió molt colorista. La manera com toca les tecles, com fa emergir el so de les frases, és com si Bagaría tingués a les mans una paleta de colors i pintés un quadre impressionista d’allò més complex, ple de riquesa i de matisos i per damunt de tot, amb una aura de bellesa que ho embolcalla tot. Va posar aquest estil impressionista al servei d’una de les peces tècnicament més enrevessades per al piano, com és el Gaspard de la nuit, de Ravel, una obra colorista i pictòrica, que Bagaría va anar descabdellant des de les primeres frases, que sonaven com una espiral dolça, en un crescendo apassionat que desembocava en una explosió de rauxa descontrolada. Malgrat això, s’ha de remarcar que Bagaría aconsegueix sempre un so del tot expansiu però sense permetre ni un bri de descontrol. És l’equilibri d’un geni de tall romàntic darrere el qual hi ha una base tècnica molt sòlida i treballada.

El programa es cloïa amb la Sonata núm. 2 de Rakhmàninov, una obra espectacular, grandiloqüent, com la majoria de les que va compondre el geni rus. No és doncs, una peça a l’abast de qualsevol pianista. Bagaría va mostrar un cop més la potència del seu so. Sense ser un intèrpret rus de mans gegantines i una força descomunal, va posar la sensibilitat i la tècnica al servei d’una obra de dimensions colossals, sense denotar-ne explícitament la dificultat. El so de Bagaría continuava sent expansiu i alhora dolç i melós. El seu estil no coneix la duresa, i això el converteix en un intèrpret que sempre és una delícia d’escoltar en directe. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol