Cerca de crítiques

Enquesta

De les lleis divines a la cobdícia dels homes

30/8/2020 |

 

Programa: Vespres musicals

Lloc i dia:Monestir de Pedralbes

https://www.nuvol.com/musica/classica/de-les-lleis-divines-a-la-cobdicia-dels-homes-118417 

Vespres musicals al Monestir de Pedralbes: música, poder i creació

Filles del déu Zeus i la titànide Memòria, Mnēmosýnē, les muses poblaven rius i estanys, llacs, torrents, rieres i fonts, tots aquests llocs recòndits entre el món terrenal i el més enllà, a aquest buit físic i material encara no del tot explorat ni conegut que és l’aigua. Així, l’existència d’aquestes nimfes misterioses que inspiraven la creació espiritual i artística, sembla ser que no pot deslligar-se de l’aigua, d’aquest embalum infinit de molècules transparent i fonedís que permet, sense fer-ne ressò ni bandera, el nostre dia a dia a la Terra. Meleten, Mnemen i Aoedon són els tres primers propis noms coneguts d’aquests éssers, cadascuna mare d’un tipus de música diferent: de cant, d’instruments de vent, d’instruments de corda. Però les accepcions de «música» transgredien tant les personificacions en cada musa com la concepció actual del mot. Perquè, segons sembla, el que entenem per «música» avui en dia vindria a ser una reducció semàntica del terme a tot allò que fa referència o bé al cant, o bé al ritme i a la melodia instrumental, arraconant el que fa referència a la dansa, a la recitació, la poesia, però també la «part musical» de la Història, encarnada en la musa Clio, «la que atorga celebritat»; de l’Astronomia, personalitzada en la musa Urània que al capdavall no era més que «la musa de les poesies sobre el cel» o de la Tragèdia, de la qual Melpòmene n’era la musa i qui es caracteritzava per ser la més melodiosa en tant que també era la que millor al·ludia al sentiment.

És gairebé una obvietat, doncs, que mentre l’etimologia de «musa» ens remet a múltiples mites, anècdotes divergents i històries inconnexes que fan ben obscur el camí cap al seu origen més remot; «música» prové clarament d’aquesta primera paraula. De fet, l’expressió llatina ars musica prové de la grega mousiké téchne, queapareix documentada com a contraposició de la gymnastiké, concepte que agrupa en el seu si el desenvolupament potencial de totes les activitats físiques, de tot allò indestriables del cos humà, fet per a i a través d’ell. Així doncs, podríem dir que l’ars musica és, conclusivament, l’«art de les muses». O en altres mots la inspiració de tot «lo» espiritual, intel·lectual i suprasensible. Aquesta corroboració encara queda més palesa si ens fixem que la iconografia de les nou darreres muses —talment com Hesíode estableix al seu tractat sobre l’origen dels déus, Theogonía (segle VII aC)— sempre incorpora un instrument o un element musical: ja sigui un flautí com la musa Euterpe, una lira com Èrato o un compàs com Terpsícore.

Fins aquí tot semblava indicar que les coordenades música i condició de dona anaven lligades de la mà, autònomes però simbiòtiques, poderoses i independents però intricades l’una en l’altre. Tot pren un tomb sobtat quan arribem en aquell punt on la mitologia ens diu que Apol·lo, de les belles arts, de la poesia, de la medecina, de la veritat i de la bellesa masculina, fou l’inventor de la música. De sobte, la música, aquella essència infinita i divina, de procedència inexplicable i eterna, que es nodria de les seves simbolitzacions humanes sense subjugar-si, jugant als llimbs de lo humà i lo transcendent, quedava relegada a una figura masculina. De caràcter diví, és cert, i amb atributs superiors als homes corrents, no podem negar-ho. Però tampoc podem dir que no s’escapçà el tèrbol, caòtic i ambigu principi de creació com a quelcom sobrenatural i màgic, producte del que queda fora de les quatre parets de la ment humana.

Aquesta interminablement reiterada situació explica, en part, la programació de Reines, el concert que tingué lloc el passat dijous 28 d’agost de 2020, al claustre del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, en el si del cicle estiuenc «Vespres musicals», organitzat pel monestir. L’obra, igualment com el cicle sencer, es vertebra a partir de dos elements: la figura femenina i la música, principalment l’«antiga», tot i que amb excepcions de cançons tradicionals catalanes o poemes musicats, talment com veiem en el cas de la primera sessió, sota el nom de ‘Lux Feminae’. Però com bé asseverava Oleguer Aymamí després de la interpretació de les dues primeres peces del repertori, «massa sovint ens trobem amb el filtre del compositor-home» quan es tracta d’abordar obres creades per dones. I en aquesta clàusula pequem una mica tots. Perquè del no poder evitar presentar les seves veus en relació a les figures masculines de referència que els eren més properes, al fer-ho precisament per subratllar que la seva situació era una situació summament privilegiada respecte d’altres veus femenines que no gaudiren d’un pare compositor —com és el cas de Francesca Caccini, per exemple—, poeta, il·lustrat, amb un cert rendiment econòmic i estatus social, hi ha una línia molt fina. Qui sap quants noms de dones deleroses de ser artistes han romàs per sempre més muts. I qui sap, encara més, quantes figures femenines ni tingueren la oportunitat d’aproximar-se a l’art, a la dimensió intel·lectual de la vida humana, justament perquè mai tingueren a l’abast un personatge masculí que els facilités l’entrada minsa a l’edifici enorme del món cultural. El joc que s’estableix entre el voler visibilitzar l’obra silenciada degut a la condició de gènere i l’acabar perpetuant uns certs rols d’inferioritat és complex, amb unes normes volàtils, inestables i enredades, que sovint poden girar-se’t en contra fins i tot quan creus que ho tens tot guanyat.

La mezzosoprano Cristina Segura i Ensemble Exclamatio, format per Edwin Garcia, tiorba i guitarra barroca, Ariel Rychter, clave i orgue positiu i Oleguer Aymamí, violoncel·lista i coordinador del grup, van saber jugar bé les cartes d’aquesta partida d’escacs. Potser per la lucidesa creativa de les tres compositores barroques i la magnífica interpretació vocal de Segura, que refermà la qualitat inqüestionable de l’obra de Barbara Strozzi i Francesca Caccini. Potser per la vigència esfereïdora de les lletres del «Disprezzata regina» de Monteverdi, quan Poppea —segona esposa del rei romà Neró— exclama furiosa: «Mentre la natura ens fa lliures, [nosaltres, les dones] engendrem el nostre botxí». També podria ser per la gosadia intransigent d’Isabella Leonarda, abadessa del convent de Santa Úrsula, qui gosà escriure literalment per primera vegada en una dona la categoria de Sonata a la seva Sonata Duodecima a violino solo i que Ensemble Exclamatio interpretà majestuosament, amb la calma tempestuosa de les grans obres. Qui sap si per la potència universal dels personatges femenins com l’Angelica de l’Orlando furioso, que Händel va saber plasmà meticulosament en el «Fammi combattere» de la seva òpera homònima al clàssic renaixentista italià. O qui sap si, potser, per la combinació excel·lent de tots aquests elements i d’altres, inconeguts i indesxifrables pels homes, pel poder transcendent de la música que, com l’aigua, s’escaparan sempre del palmell de la nostra mà. La cobdícia dels homes és aclaparadora, però les lleis divines —sempre, encara avui i a tothora, sense adonar-nos-en—, fan romandre immaculada la creació per si mateixa, la melodia suprema d’aquelles muses-reines primigènies que no es deixaven dominar. 

Ivet Zwatrzko i Pou
Núvol