Cerca de crítiques

Enquesta

Beethoven és això

17/2/2020 |

 

Programa: Sir John Eliot Gardiner i l'Orquestra Revolucionària i Romàntica

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

Dijous arribava al Palau preparat per començar a gaudir el regal de les quatre darreres simfonies de Beethoven interpretades per Sir John Eliot Gardiner i la seva Orchestre Révolutionnaire et Romantique. Hi arribava just després d’assistir a la presentació a la Fundació Tàpies d’un nou llibre (‘Tàpies. Biografia d’un compromís’) on Antoni Llena, pintor molt proper, confessà que la relació amb les obres del seu amic era de dolor. Una sensació física que descrivia com d’angoixa que havia patit també davant Picasso i Miró.

Vaig proposar-me enfrontar-me al Beethoven simfònic de Gardiner d’una forma gens cerebral, obrint-me al que tenia davant sensitivament, sense pensar ni analitzar res. Això, si de cas, vindria després. Volia copsar tota la força i sentiment que sempre desprenen les grans obres de Beethoven. Deixar-me colpir absorbint-les.

Acostumats com estem a versions tècnicament ben resoltes però planes, ‘pasteuritzades’ segons expressió de la directora del Monteverdi Choir, Rosa Solinas, Gardiner ha apostat aquests dies pel matís, la concreció, la puresa en l’aproximació a la concepció original (corda de tripa, metalls sense vàlvules, fidelitat a la partitura). Aquesta exhibició ha demostrat, d’una banda la dificultat de dirigir bé a Beethoven i, al mateix temps, les enormes possibilitats expressives de la seva música.

Gardiner parteix com a referent original de les seves interpretacions de la tasca que Habeneck va fer amb la Societat de Concerts i Conservatoris francesa el 1828, convertint-se en la primera gran lectura del corpus simfònic beethovenià. A la roda de premsa de presentació ens havia fet notar com emprant instruments d’època tens la capacitat de portar-los al límit sonorament sense distorsionar la melodia original i aconseguir-ho lluint tota la seva expressivitat, el que no passa amb instruments moderns.

Des d’aquest referent llunyà Gardiner ha plantejat unes versions personals, valentes, meravelloses. Amb una concepció clara del què vol fer, més enllà de tècniques, anant a buscar el so i l’esperit adequats. I ho ha fet amb una eficiència espectacular utilitzant tot el que ha tingut a l’abast, aixecant violins i violes quan ha considerat per ressaltar la força del moviment, alleugerint el sobrepès amb textures nítides, amb tempos molt àgils i amb la llum d’unes cordes amb una participació molt majoritari de dones, primoroses.

En aquestes darreres simfonies del cicle Beethoven amplia les arquitectures, estenent els desenvolupaments fins a punts inimaginables i fent saltar les frontisses d’una forma, la de la simfonia clàssica, rebuda de Haydn i Mozart. Però allò més destacat és com injecta una intensitat de sentiment que fa la seva obra genial.

No cal anar al detall de cadascun dels concerts, tan sols dir a nivell general que ha estat un esdeveniment històric, punt culminant de l’any Beethoven a casa nostra i que recordarem per sempre, amb alguns moments realment estratosfèrics que vull retenir, com la transició a la Simfonia Pastoral des de la serena reunió dels camperols a quan arriba la tempesta, amb uns contrabaixos percudint contundents o la delicadesa dels vents descrivint cada ocell (quina preciositat el so del fagot de Veit Scholz!) o el caràcter frenètic, elèctric, i demolidor que insuflà a una vigorosa Setena que ens va colpir, arribant fins ben endins.

L’endemà la darrera pàgina d’aquesta fantàstica setmana començà amb una gentil, fresca i vital Vuitena per entomar el plat fort que tots estàvem esperant, la darrera de les simfonies, la Coral, himne d’aquesta Europa en decadència, veritable compendi simfònic que Beethoven va anar gestant durant dècades i on expressa el sentiment de Schiller que a través de la bellesa s’arriba a la llibertat. Necessitat transcendental que Beethoven fa seva en aquesta innovadora extravagància, amalgama d’influències diverses que resol amb una genial orgia sonora on ressalta l’èpica heroica de la fraternitat i que fecundarà intensament la música de les següents dècades.

Res del que es pugui escriure pot acostar-se a les sensacions viscudes pels que omplíem nit rere nit el Palau i és que d’allò que no es pot parlar més val guardar-ne silenci. La música és llenguatge i és art. És bellesa i espiritualitat i aquesta setmana gràcies a un gran Gardiner hem estat capaços de viure aquesta experiència.Una experiència que colpeix i fa mal, però també guareix i sana. De la mateixa manera que Beethoven va patir i va ser capaç de superar el seu dolor gràcies al seu excepcional caràcter aquesta meravellosa música ens fereix i també ens cura.

Beethoven és això. No és només això, d’acord. Pot ser interpretat d’altres formes que també siguin vàlides però per a mi, després dels concerts d’aquesta setmana, Beethoven és i serà sobretot això. 

Ignasi Albors
Catclàssics