Cerca de crítiques

Enquesta

La Pedrera autòctona i polifàcetica de Víctor Jímenez

1/2/2020 |

 

Programa: Víctor Jímenez

Lloc i dia: La Pedrera

El contratenor va estrenar una obra de Raquel García-Tomás

El passat diumenge 26 de gener el contratenor Víctor Jiménez Díaz va fer la seva segona intervenció en les Residències Musicals de la Pedrera d’enguany. Acompanyat de Berta Brull al piano, va oferir un enèrgic concert que es va cloure amb l’estrena absoluta My Old Gramophone #2 de Raquel García-Tomás. A més de la peça de la compositora resident d’aquesta vuitena edició, la resta del repertori també estava format per obres d’autors locals i contemporanis.

Víctor Jiménez Díaz és un nom que a Barcelona li sonava poc. Encara així sona amb força més enllà de la seva ciutat natal. Ho fa amb molta altura, també octaves amunt en el característic registre dels contratenors. Per aquesta raó, la seva veu no ha passat desapercebuda als ulls foscos de les xemeneies serpentina. Ben amunt des de la posició privilegiada que els brinda el Passeig de Gràcia, aquests gegants de pedra tot ho veuen. La Fundació-Catalunya – La Pedrera de Barcelona aposta des de fa vuit anys per les Residències Musicals, un projecte que vol visibilitzar aquells artistes vàlids i de gran talent que reben major reconeixement a l’estranger que als espais que ens són més propis. Aquesta màxima de potenciar cantants i compositors locals va ser aplicada fins a les últimes conseqüències en el segon concert de Jiménez Díaz. Aquest va ser el central de la tríada que ofereix el cantant, iniciada el 20 d’octubre amb el focus en la mélodie française i que es tancarà el maig en què es tractarà l’arribada de l’òpera seria italiana al nostre país.

La tria del repertori va fer possible un fenomen rar en els espectacles de música clàssica; aquell de comptar amb dos creadors programats a primera fila. Vam escoltar la música dels compositors locals i vius; una entesa entre contratenor i contemporània, provada injustament inusual. Per encetar una proposta així, calia l’empenta d’un professional polifacètic com Jiménez Díaz. És cantant, guanyador de diversos concursos internacionals i participant en nombrosos projectes arreu d’Europa. És productor, amb una marca pròpia que és el seu vessant musicològic (com s’observa, per exemple, en el seu àlbum Bocatto di cardinale). És local, format entre d’altres amb la mezzosoprano barcelonina Francesca Roig, de qui es considera deutor i a qui va dedicar el bis. En síntesi, tractem amb un bon coneixedor de l’abisme que fins ara ha separat injustament el talent autòcton de la seva exposició. Per tot això s’explica aquesta aposta ambiciosa i diferent per una veu com la seva, tan associada a la música barroca, als oratoris i a personatges semimítics.

“Irresistible i pura”, com l’ésser mitològic descrit per Mercè Rodoreda, va ser la interpretació de tot el repertori de la vetllada. “Nausica”, la primera de les cinc peces que conformen el Flors i Plors de Mariona Vila, va obrir amb delicadesa. Seguint el fil literari, de la compositora també va escoltar-se el recull Tres cançons sobre textos de Palau i Fabre. El tenor va recrear les escenes de les peces alternant cant, recitatius i diàleg parlat amb un admirable control de la messa di voce. En aquest sentit, “Capítol en blanc” va posar en escena tot el carisma i control tècnic del cantant en una peça plena de contrastos i ritme frenètic. Va ser un capítol de color i tècnica, que va seguir escrivint-se al llarg del concert. Aquest domini dels contrastos i de la coloratura va continuar present amb les obres d’Alberto García Demestres de qui vam poder gaudir-ne sols tres peces. Amb “Homenatge al tango”, que tancava la primera part, el contratenor va aferrar al públic fins a la sala de ball i en va sortir una audiència transformada en aplaudiments entusiastes. Fins aleshores el tenor va demostrar frescor, desimboltura i molta feina al backstage.

La segona part del concert es va obrir amb Tànit, Cinc cançons de desig, l’obra que el reconegudíssim Albert Guinovart va dedicar a la mezzosoprano Tànit Bono. Aquesta secció del concert va ser un espai de calma i placidesa. La música de Guinovart va sonar delicada, de forma superlativa en “Del meu Sud tu ets el Nord”, peça que va possibilitar a la pianista Berta Brull uns compassos de protagonisme que ens recordava, com va assenyalar el mateix contratenor “trencant el protocol”, l’enorme exigència demandada a la repertorista. La bona entesa entre els dos músics es fa fer estesa també al públic quan, espontàniament, el tenor va resoldre els dubtes del públic sobre el moment correcte per aplaudir: “Quan vulgui, senyora!”. Així va culminar la construcció d’encant personal que a poc a poc havia bastit. “T’estim” va ser un dels moments més emocionants de la vetllada. La veu va brillar amb uns vibratos espectaculars, demostrant un gran domini de les dinàmiques i dotant de gran tendresa la peça.

Amb Cuatro Canciones de Miquel Ortega es va inaugurar la segona part, de tall més dramàtic. A excepció de “Testament” (una peça que de forma adient, està dedicada a un altre dels grans locals, Montsalvatge) l’estrella va ser una música de passió i plany, amb ressonàncies a la tradició literària hispànica. El dramatisme i les constants seccions de paessagio van amarar aquesta secció. Així mateix vam sentir el tenor en el seu registre més baix i els canvis, molt rodons, de la veu de cap a la de pit. Tot plegat va ser amb una projecció de veu plena i calculada, sense estridències ni desajustos assenyalables.

My Old Gramophone #2 de Raquel Garcia-Tomàs va afegir una capa més a l’espectacle. Aquesta peça, que parla amb una llengua inventada, exigeix que gest i veu del cantant es coordinin amb els bucles de les imatges que es projecten. L’obra és una imitació del complex mecanisme del gramòfon i dels errors mecànics d’aquest quan s’usa. En la interpretació, aquest artefacte també hi participava, oferint aquell paisatge sonor rugós de quan l’agulla cau sobre el disc. La peça feia necessària la conjunció de diferents llenguatges i encara que amb l’aparença de joc, cantava a un tema seriós, la mecanització. Aquest fenomen encapsa les normes i sovint estreny a les persones, a la música, a tot. Garcia-Tomàs el musicava amb repeticions i talls bruscos, pauses inesperades i modulacions sorprenents. La creació d’una peça aparentment juganera que donava via lliure a la faceta més escènica de l’intèrpret, sobretot llençava una reflexió al públic. La mecanització, en forma de mecanisme o de norma a seguir, ens permet reproduir música o viure en el món, però és també contingent d’errors tècnics i amiga de l’immobilisme i despersonificació.

Així doncs, aquesta segona intervenció del contratenor Víctor Jímenez Díaz a les Residències Musicals va ser vital per moltes raons. D’una banda la interpretació vibrant i suggerent del contratenor, fou excel·lent. D’altra, els textos d’autors o en llengües pròpies, cuidats en un embolcall musical traçat també per compositors propis, fou addient. Finalment, l’estrena de l’obra actual de compositora resident, fou necessària. El concert va ser una onada d’aire fresc, una update que ja no pot postposar-se. Els contratenors són les veus d’avui, no les del passat; els compositors ja no cal sols venerar-los, cal conversar-hi; ja no hi ha una sola experiència musical, sinó que aquesta és polisèmica i polifacètica.  

Marta Girabal
Núvol