Cerca de crítiques

Enquesta

Rigoletto al Liceu

17/12/2004 |

 

Obra: Rigoletto
Autor: Giuseppe Verdi
Director musical: Jesús López Cobos
Director escènic: Graham Vick
Data: 14 de desembre (fins al 5 de gener

Diuen que és el millor baríton verdià d'aquests inicis del segle XXI. En tot cas, Carlos Álvarez és un intèrpret sensacional que, com també ho fa amb el marquès de Posa de Don Carlo o el Germond de La Traviata, excel·leix en Rigoletto, l'òpera que ara representa al Liceu. Amb la seva veu robusta i vellutada, Álvarez excel·leix vocalment, però també en la caracterització dramàtica i la intuïció escènica, per expressar de manera tan intensa com matisada la complexitat del tràgic Rigoletto, personatge atrapat en un físic deforme que el condemna al paper de bufó (a una determinada representació social pagada pel llibertí duc de Mantua) i a la burla i humiliació per part de la cort. El baríton malagueny expressa la crueltat del rancuniós bufó, però també mou a la compassió davant del dolor i solitud del personatge. Ho fa d'acord amb l'òpera de Verdi, inspirada en Le roi samuse, de Victor Hugo. I també d'acord amb la dramatúrgia de Graham Vick, que presenta Rigoletto com un home ferit (la seva filla Gilda li cura el cos, on es fan visibles les nafres de l'esperit) i escindit entre la presència pública i la personalitat privada. A l'inici del muntatge, Rigoletto s'asseu en una butaca i riu. És una rialla estranya, que pot semblar forçada i amarga, d'un home que no pot alliberar-se moralment en el plor. Al final, la butaca, una constant escènica, hi és en la negror d'un escenari on es consuma la tragèdia (la pèrdua del que més estima, la solitud definitiva) de Rigoletto. Entre el principi i el final, l'escenari és ocupat per una estructura giratòria muntada sobre plafons semicirculars concèntrics que s'obren i es tanquen. No és una escenografia bella i, de fet, no sembla aspirar-hi perquè justament vol crear una atmosfera sinistra que anuncia l'horror, però va configurant un intencionat joc dual entre un a fora de la representació (i la malícia) cortesana i un a dins de la intimitat (amb els seus enganys) amorosa, tot i que unes obertures permeten e
l voyeurisme dels cortesans i, de fet, suggereixen que el duc de Mantua exhibeix les seves seduccions. Si hem parlat del gran treball de Carlos Álvarez, també és just referir-se a la plenitud vocal del tenor argentí Marcelo Álvarez (duc de Mantua) i la delicadesa i volada lírica de la soprano albanesa Inva Mula (la dissortada Gilda). Amb la resta del repartiment, l'aportació del cor i l'excel·lent direcció orquestral de Jesús López Cobos, aquest Rigoletto té una expressió musical i vocal que permet disfrutar d'una de les més inspirades partitures verdianes, amb moments tan cèlebres com La dona è mobile (quina barra la del duc de Mantua!), Caro nome i l'exquisit quartet Bella figlia del amore.
Imma Merino
El Punt