Cerca de crítiques

Enquesta

Rigoletto al Liceu

Descomposició moral

13/12/2004 |

 

'Rigoletto', de Verdi. Carlos Álvarez, Marcelo Álvarez, Inva Mula, Julian Konstantinov, Nino Surguladze. Direcció d'escena: Graham Vick. Escenografia i vestuari: Paul Brown. Il·luminació: Matthew Richardson. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Direcció: Jesús López Cobos. Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 11 de desembre.

"Un geperut que canta, dirà algú. I per què no?". L'olfacte dramàtic de Verdi pocs cops es va mostrar tan infal·lible com a Rigoletto, una de les seves màximes creacions que aplega com poques popularitat a prova de bombes com "l'error d'embalatge" de què parlava amb menyspreu Honegger i qualitat excelsa. Amb algunes bones intuïcions, la coproducció entre el Liceu, el Real, el Maggio Musicale Fiorentino i el Massimo de Palerm dirigida per Graham Vick subratllava el to tenebrós i ineluctable d'aquesta tragèdia inspirada en Victor Hugo, d'entrada presentant Rigoletto davant un teló per representar el doble paper de bufó i de pare. A la descomposició física del seu cos geperut, ple d'excrecències que fastiguegen la seva pròpia filla, es correspon la descomposició moral d'una cort governada per un altre monstre, el duc, i els seus excessos llibertins, mostrats de forma gràfica, també amb certa hilaritat suposem que involuntària (el grapat de dones penjades a la paret, un cop ja passades per la pedra ducal). El joc de representacions continua amb Gilda explicant la seva violació -cosa que no li impedeix mostrar la seva devoció pel duc- mentre el seu pare seu en una filera de butaques teatrals, mentre que a la darrera escena, l'escenari buit és el marc de la desesperació de Rigoletto -amb quina ràbia colpeja el sac abans de saber-ne el contingut- quan s'adona que no ha estat pas cap maledicció, sinó ell mateix qui ha conduït la seva filla a la destrucció. Altres elements, com el pomer de Gilda-Eva, eren més discutibles, així com la lletjor del decorat giratori (de perillosa inclinació al darrer acte) i un vestuari que, com és moda, barreja èpoques, tot i semblar més propi d'una Anglaterra elisabetiana postpunk. Del tot impresentable el brogit de la tempesta (és un error no fiar-se de Verdi). Això sí, després de la cadira de Boris Godunov, la butaca omnipresent d'aquest Rigoletto ens fa pensar que el fil conductor d'aquesta temporada al Liceu és el mobiliari.

En l'àmbit musical, hi va haver força alegries, començant pel paper protagonista, un dels més exigents del repertori baritonal, servit amb una plenitud de mitjans abassegadora per Carlos Álvarez. Cant intens, aguts espectaculars, caracterització actoral impecable, implicació màxima en totes les escenes van ser alguns dels elements que van basar el seu sorollós triomf. ¿Es poden posar alguns retrets a la seva formidable prestació? Doncs sí, sobretot lamentar un fraseig en excés monolític que va fer, per exemple, que les diverses seccions del Cortigiani, que abracen de la fúria a la súplica, no tinguessin gairebé cap diferenciació. La Gilda d'Inva Mula va saber evolucionar de la dolça tendresa d'un Caro nome exquisit, al dolor del duo del segon acte (tot i l'excursió poc feliç al sobreagut de la cabaletta) i la ferma determinació d'autosacrifici del final, recuperant els tons més eteris per a una commovedora mort.
L'Amèrica Llatina és una de les fonts de veus tenorils més riques de l'actualitat, per això el debut de Marcelo Álvarez era esperat amb expectació. Sense arribar a decebre, el cantant argentí no va acabar de rematar la feina. El color de la veu és preciós, el fraseig, senyorívol i ric en gradacions, l'agut, segur, però hi ha zones de l'instrument que perden brillantor. En tot cas, el seu duc de Màntua jugava en una lliga a anys llum de l'espantós Sparafucile de Julian Konstantinov, perennement desafinat, i el Monterone sense ni un bri d'amenaça de Stanislav Shvets. Preferible la carnal (en tots els sentits) Maddalena de Nino Surguladze, mentre que en el sòlid equip de comprimaris cal destacar Joan Martín-Royo (Marullo), Jon Plazaola (Borsa) i David Rubiera (Ceprano).
Descomptant alguns desquadraments, la direcció de Jesús López Cobos va ser tan meticulosa com poc excitant. S'ha d'agrair el refinament i l'elegància de la seva batuta, que garanteix sempre un marc musical d'alt nivell; malgrat això, obres com Rigoletto reclamen menys bona educació, menys accents tous i més dosis d'energia, d'apassionament, si bé és cert que la temperatura dramàtica va anar pujant després d'una anèmica primera escena. En tot cas, va ser un Rigoletto on el resultat de la suma final va ser superior als diversos elements que l'integraven.
Xavier Cester
Avui