Cerca de crítiques

Enquesta

Richard Goode a Palau 100

Una meravella

5/12/2004 |

 

El millor antídot per preparar-se per al desert habitual de cites concertístiques produït quan s'ajunten dues festes de guardar com les que es donen la setmana vinent era acostar-se, el passat dia 1, al Palau de la Música i amarar-se a fons de tots els sons que van sorgir del piano de Richard Goode. Ai las, la convocatòria de Palau 100 no va aconseguir una entrada al nivell de la categoria del solista nord-americà. D'acord, Goode és un pianista per a connaisseurs, sobretot a casa nostra, on no hi havia actuat mai, no té el suport d'una d'aquestes grans multinacionals obsessionades ara, pel que sembla, a promocionar fins a la sacietat tot nou, jove i a poder ser de bon veure valor que teclegi amb gràcia (si és oriental, encara ho tindrà més fàcil), ha menat una carrera que ha preferit la solidesa als falsos lluentons del glamur i que li permet tenir la satisfacció de signar una de les millors gravacions recents de les 32 sonates per a piano de Beethoven. I, per sobre de tot, és un d'aquells intèrprets seriosos que opten per la lúcida humilitat de servir la música i els compositors, bandejant les temptacions divístiques i l'autoadoració de l'ego de massa virtuosos. Al capdavall, en aquests temps que vivim, no és estrany que Goode no ompli el Palau i sigui un rara avis.

Esclar que part del públic que hi va assistir no ajudava gens a afavorir la concentració i gaudir de la vetllada. Fora bo que algú, algun dia, es dediqués a preguntar a la gent al sortir del Palau i de l'Auditori per què hi ha anat (potser el resultat ens deixaria els cabells blancs), perquè no deixa de meravellar el cronista que hi hagi persones que paguin els dinerals que paguen per fer la guitza al proïsme. En la nit que ens ocupa, un mòbil el so del qual algun desgraciat/da va considerar que era consonant amb Bach, una senyora amant de la lectura del programa amb un llum verd (o era també un mòbil?) que es podia veure des de Tombuctú, la persona que es va posar a estossegar al nanosegon de sonar la primera nota de Schönberg (una sibil·lina forma de protesta artística?), la ja clàssica classe magistral de com desembolicar en cinc minuts la celofana d'un caramelet. S'estarà tornant el cronista un integrista de les bones maneres en una sala de concerts o en un teatre? Doncs sí, i amb ple convenciment, al menys fins que Amnistia Internacional no prengui cartes en aquesta tortura flagrant que el pobre melòman que només vol escoltar música ha de patir.

Amb tot aquest cúmul de circumstàncies, com va ser el concert de Richard Goode? Una meravella. El pianista nord-americà va oferir un variat panorama de dos segles de música de teclat, un concert de forquilla i ganivet per a paladars desitjosos de tastar música sense condiments estranys ni conservants ni colorants nocius. Per començar res millor que Bach, amb una de les seves partites, la Sisena, on la claretat meridiana de la seva digitació anava lligada amb un ferm sentit de l'arquitectura interna de la peça, la qual cosa permetia un perfecte maridatge de densitat polifònica i expressivitat ajustada, ja fos en la sincopada courante, en una sarabanda d'un dolor amb prou feines contingut o en una guigue plena d'empenta.

PER ALS 'HAPPY FEW'
Les Sis peces op.19 de Schönberg van ser una frontissa fascinant per a la primera part, amb Goode recreant amb contenció els aforismes pianístics de l'autor de la Nit transfigurada, creant atmosferes suggerents, gairebé nocturnals, en poc instants, com a l'inaprensible fragment que tanca l'obra. Si aquell dia els avions no van poder enlairar-se de l'aeroport del Prat, Schönberg va ser la pista des de la qual Goode va projectar als estels el seu Beethoven. No, perdó, no el seu, no era Richard Goode interpreta Beethoven, sinó Beethoven interpretat per Richard Goode, el matís és important perquè, com comentàvem abans, el músic nord-americà és d'aquells que, sense renunciar a la seva personalitat, ens palesa amb les millors armes el geni dels grans compositors. Dit d'altra manera, la lucidesa i serietat citades seria un error confondre-les amb fredor o contenció analítica, ans al contrari. Goode va patejar, esbufegar i cantussejar mentre pilotava la nau de la Sonata op.109. El rubato ben dosificat de l'alat primer temps i el tremp del segon van ser pòrtics ideals de la simplicitat amb què va fluir el tema de l'andante conclusiu, amb la primera variació deixondint-se com si fos la insinuat oscilació d'un vals lent, mentre la música va anar prenent alçada a cada variació fins a un esclat enlluernador abans de tornar, amb el mateix candor previ, ara il·luminat per l'experiència, al tema inicial.

Tot això, recordem-ho, va ser a la primera part, a la segona Richard Goode va oferir el primer llibre íntegre dels Preludis de Debussy, una dotzena de peces on el control mil·limètric de la sonoritat que va exhibir el pianista va permetre caracteritzar cada fragment sense caure en colors massa pastel ni en efluvis excessius. De fet, en certa mesura recordava el Debussy signat per Michael Tilson Thomas i la Simfònica de San Francisco fa unes setmanes al mateix Palau, si bé ara hi havia encara unes dosis extra d'intensitat. La rusticitat dansaire de Les collines d'Anacapri va contrastar amb l'austeritat de Des pas sur la neige, mentre que l'enrenou de Ce qu'a vu le vent de l'Ouest era el company just per al vellut exhibit a La fille aux cheveux de lin. El fervor extàtic de La cathédrale engloutie i el bon humor de Minstrels són altres dels punts forts d'aquest concert que només van gaudir uns happy few que van sortir del Palau very, very happy.
Xavier Cester
Avui