Cerca de crítiques

Enquesta

Attenelle interpreta el concert de Berenguel

L'Auditori va estrenar el concert per piano i orquestra del compo

3/12/2004 |

 

Xavier Benguerel ha complert el seu objectiu: compondre un concert per a piano i orquestra. L’OBC va estrenar dissabte amb tota probabilitat una de les obres cabdals del mestre català. Es tracta d’una composició d’un sol temps, però dividit internament en tres parts. En totes, el pianista Albert Atenelle li va saber donar la força expressiva precisa, tant si eren moments de diàleg amb l’orquestra com si es tractava de fragments de solista. És una música que moltes vegades sonava més cromàtica que melòdica, sobretot en els moments on el vent metall prenia relleu i produïa una pluja d’efectes sonors. El concert per a piano i orquestra de Benguerel té una solidesa sonora evident, que rau en la presència llunyana d’haver mantingut la forma tradicional.
Les Fonts de Roma, d'Ottorino Respighi, van precedir l’estrena del gran mestre. El jove Josep Caballé a la batuta va saber extreure de l’orquestra una música que podria ser sense cap problema la banda sonora d’algun film. I és que entrant en el segle XX i amb la nostàlgia del postromanticisme, la música programàtica intentava plasmar amb el llenguatge musical la realitat. Aquesta és la gosadia de Respighi i la de Richard Strauss amb la seva Simfonia Domèstica op. 53 (que va omplir la segona part del concert). En tot moment, l’orquestra Nacional de Catalunya va crear atmosferes molt diferents, va saber donar el protagonisme a la percussió i al vent metall. Dos grups instrumentals als que Caballé va saber treure el color per aconseguir certament que el públic s’aboqués davant la direcció d’algú qui té números per arribar lluny. Amb tot, a la segona part va arribar Strauss. El poema simfònic que es va escoltar dissabte narra les peripècies d’un dia qualsevol de la seva família, amb tocs clarament humorístics, i amb els personatges clarament identificats: el pare els violoncels, la mare el violí i el fill l’oboè d’amore.
Així doncs, un programa de concert complicat i poc convencional que l’OBC va saber defensar i que Josep Caballé va saber dirigir d’una manera molt digna. Una aposta de l’Auditori per aquesta temporada interessant, i seguint la línia que s’ha plantejat per a tot l’any. Era necessari donar sortida a les partitures oblidades, a allò modern, i a la música i els músics de casa nostra.

Gemma Casabó
La Porta Clàssica