Cerca de crítiques

Enquesta

Amateurs i professionals

9/7/2019 |

 

Programa: Cor Madrigal. Direcció: Mireia Barrera

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

El con­cert va ser una decla­ració de l’ambició artística de Mireia Bar­rera.

El Palau de la Música va aco­llir diu­menge el con­cert de comiat de Mireia Bar­rera com a direc­tora musi­cal del Cor Madri­gal . I ho ha fet després de 26 anys d’entrega màxima i un nivell que, a judici de la ja exti­tu­lar de la for­mació fun­dada per Manuel Cabero el 1950, és el màxim que pot asso­lir un cor amb una dedi­cació i estruc­tura com la de l’actual Madri­gal. Com ja era d’espe­rar, els con­tin­guts del pro­grama van ser una decla­ració de l’ambició artística que sem­pre ha carac­te­rit­zat la direc­tora ter­ras­senca. I això és d’agrair. A Cata­lu­nya, en l’actual pano­rama coral ama­teur, s’ha anat avançant, fora d’algu­nes excep­ci­ons, a una edul­co­ració gene­ra­lit­zada dels reper­to­ris i, el més greu, s’han nor­ma­lit­zat els super­fi­ci­als mun­tat­ges sim­fo­ni­co­co­rals de grans obres a par­tir de la sim­ple suma de dife­rents enti­tats amb molt pocs assaigs. Aquesta rea­li­tat ha anat en detri­ment del con­cepte d’un tre­ball con­ti­nuat com el que reque­reix aquest nivell ama­teur. Tot i la natu­ra­lesa no pro­fes­si­o­nal del Cor Madri­gal, és cert que no és gens freqüent escol­tar un cor de casa nos­tra amb un pro­grama inter­na­ci­o­nal amb grans obres polifòniques d’autors del segle XX com Janácek, Hin­de­mith i Brit­ten. I menys encara ordir, des­a­com­ple­xa­da­ment, una segona part amb potents mos­tres de la lite­ra­tura coral de com­po­si­tors com els nos­tres Toldrà, Serra, Ricard Lamote de Grig­non, Oltra o, fins i tot, amb la inclusió d’una mirada en femení amb les punyents i diver­tidíssi­mes Este­lle­si­a­nes de Mari­ona Vila. Un pro­grama propi de pro­fes­si­o­nals.

No deu ser aquí l’espai més adi­ent per can­tar les ja prou cone­gu­des vir­tuts de l’ins­tru­ment polifònic del Cor Madri­gal, del qual Pere Lluís Biosca agafa el relleu, ni tam­poc per des­criure el resul­tat sonor reei­xit i bri­llant com l’escol­tat diu­menge. El sota­sig­nat no es pot estar de refle­xi­o­nar sobre per què Cata­lu­nya no ha estat capaç, encara, de crear un cor pro­fes­si­o­nal com el que, a judici de Bar­rera, es neces­sita per fer la música vocal tal com ella va apren­dre a fer al cap­da­vant de cors pro­fes­si­o­nals de Gra­nada i Madrid. No ens queda cap mena de dubte que el Cor Madri­gal, amb Biosca, queda en molt bones mans, però molts que érem diu­menge al Palau ens emportàvem la sen­sació que, difícil­ment, mai serem un país de veri­tat si no som capaços de cons­truir un cor naci­o­nal pro­fes­si­o­nal. Els romàntics no dub­ta­ven que la música coral era el reflex de l’ànima i un termòmetre moral de l’estat de la nació. Pot­ser això explica a on som.

ORIOL PÉREZ TREVIÑO
El Punt / Avui