Cerca de crítiques

Enquesta

La consagració dels Jussen

2/7/2019 |

 

Programa: Lucas & Arthur Jussen

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

De la mateixa manera que la setmana passada Dudamel tancava espectacularment la programació de la temporada de Palau 100 al capdavant de l’Orquestra Filharmònica de Munic, anit els germans Jussen van oferir un molt bon concert per clausurar el cicle Palau Piano, que enguany ha tornat a oferir moments estel·lars amb Sokolov, Perianes o Goerner.

Els dos joves músics holandesos (26 i 22 anys) van proposar un atractiu programa ordenat gairebé cronològicament on, a la primera part, servien una amanida variada composta principalment per Mozart i Schubert amb retalls de Bach (transcrit per Kurtág) i Mompou, i una segona on el filet era la versió per a dos pianos del ballet La consagració de la primavera d’Stravinsky.

Des de l’inici va quedar clar que, més enllà de la superficialitat de la mercadotècnia que tot ho impregna (són guapos, joves i rossos) el ‘producte Jussen’ era consistent. Bach no admet engany i la interpretació inicial de dos dels seus corals, dels que l’hongarès György Kurtag va transcriure per a piano a quatre mans, va tenir criteri, personalitat i, tot i que romàntica amb excés a criteri d’aquest cronista, totalment solvent.

Després d’un inici profund i recollit Lucas i Arthur Jussen van saltar a la pirotècnia de l’única obra del catàleg de Mozart per a quatre mans, la Sonata K 448. Obra d’estil galant, carregada de melodies que s’entrellacen i amb cadències simultànies els va permetre exhibir les seves habilitats tècniques i coordinació.

Amb la Lebensstürme D 947 de Schubert vàrem recuperar la gravetat i els Jussen van buidar-se amb una interpretació molt digna totalment amarada de l’esperit greu que requereix amb una compenetració i empatia extraordinària mimetitzant-se com un sol intèrpret en una partitura farcida de paranys amb acords a bloc i contracants que requereix una interpretació mil·limètrica, com la que ens van regalar.

Per acabar la primera part unes miniatures de Mompou demostrant, un cop més, la seva versatilitat i capacitat d’adaptar el seu art interpretatiu a qualsevol format.

I després de la pausa, el tall. D’entrada exposar que una obra per a gran orquestra com La consagració de la primavera, tan rica en matisos és impossible de comparar amb la seva versió per a dos pianos, per ben tocats que puguin estar. Dit això, els germans Jussen varen tornar a sorprendre els assistents amb l’hipnotisme dels ritmes i l’exuberant riquesa de colors i textures sobre les tecles.

Dues propines finals per marcar els seus límits: la Sonatina de l’Actus Tragicus de Bach, novament en transcripció de Kurtág, ens va enlairar en un preciós i reposat lirisme i una versió esbojarrada a ritme de ragtime del primer moviment de la Simfonia 40 de Mozart per tornar-nos a deixar, abruptament, al sòl.  

Ignasi Albors
Catclàssics