2/7/2019 |
Programa: Orquestra Filharmònica de Munic
Lloc i dia: Palau de la Música Catalana
Gustavo Dudamel, al capdavant de l’Orquestra Filharmònica de Munic, ha clos la temporada de Palau 100 amb un concert apoteòsic, gairebé ultraterrenal. El jove director veneçolà va oferir una lectura impol·luta i magnífica de la Simfonia núm. 2 de Mahler, “Resurrecció”. I va ser com si després de la seva interpretació catàrtica hagués ressuscitat el públic en ple.
Tot i que avui dia la paraula experiència està devaluada per l’ús massiu que se’n fa, és difícil trobar una altra manera de qualificar el concert de la Filharmònica de Munic. Dudamel, sense partitura, va demostrar un coneixement intens i profund de la “Resurrecció”. Una orquestra de dimensions colossals que ocupava la totalitat de l’escenari del Palau va sonar amb una unitat precisa, perfecta i harmònica. Dins d’aquesta unitat, cada secció instrumental executava les seves frases amb una nitidesa diàfana i sobretot, excel·lia un gran sentit del ritme que Dudamel infonia a l’orquestra.
Si l’Allegro maestoso inicial havia resultat enèrgic, els dos moviments centrals es van caracteritzar per un lirisme desbordant. La corda sonava amb una lleugeresa tan etèria que semblava que era música per a dansa clàssica. La nitidesa del so de cada secció instrumental va tornar a aflorar en el punt en què violins i violoncels executaven dues melodies diferents en harmonia, però amb una individualitat marcada. La línia entre totes dues era el traç fi d’un llapis dibuixant una figura. En el tercer moviment continuava la sensació d’estar flotant i vam copsar un diàleg equilibrat i perfecte entre la corda i el vent fusta. El so dels instruments com a part i el de l’orquestra com a tot era net, impol·lut, brillant, i Dudamel va exercir també de mestre de cerimònia en el vent metall ubicat fora de l’escenari, amb unes entrades del tot precises que causaven un efecte espectral.
Les dues solistes vocals, la mezzo Tamara Munford i la soprano Chen Reiss van estar ben a l’altura de l’orquestra. Munford és una cantant de veu vellutada i càlida, amb un registre greu ample i un legato amb què acaronava cada frase. Chen Reiss en la seva aparició a l’últim moviment va cantar amb veu ferma i segura i aguts sòlids. La conjunció entre totes dues veus va ser meravellosa.
El cor estava format per l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau, ubicats a les graderies d’orgue i a les dues primeres llotges del segon pis. La seva aparició representa la culminació de la simfonia, i l’única petita relliscada que podríem trobar en aquest concert va ser una lleu baixada d’afinació del cor quan cantava sense suport instrumental.
El darrer moviment va ser efectivament una resurrecció. Dudamel va crear una atmosfera espectral que evocava els passatges de més elevació espiritual del Parsifal wagnerià. El vent metall, sempre immaculat, va sonar en perfecta conjunció amb la corda i el vent fusta. El Mahler de Dudamel es va caracteritzar per la riquesa de matisos, un fort sentit del ritme i una càrrega de bellesa difícil d’assimilar. La seva “Resurrecció” era una apel·lació a les entranyes de l’ànima, als racons més profunds de l’ésser humà. No hi ha paraules per a tanta bellesa.