Cerca de crítiques

Enquesta

Kavakos, millor com a solista

22/6/2019 |

 

Programa: Orquestra Simfònica de Viena, amb Leonidas Kavakos

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

El concert que clausurava la temporada d’Ibercàmera a Barcelona va tenir un to marcadament romàntic amb un programa amb dues grans obres. A la primera part el Concert per a violí en mi menor, op. 64 de Mendelssohn, darrera gran obra orquestral fruit d’un llarg procés creatiu, i una de les obres de referència més interpretades i, segons Joseph Joaquim, amic de Brahms i un dels primers intèrprets del Concert, el més profund de tot el Romanticisme alemany, per sobre d’obres mestres com els de Brahms, Beethoven i Bruch. Malgrat Mendelssohn no és un compositor eminentment innovador, potser fruit de la seva col•laboració amb el violinista Ferdinand David, aquesta obra té alguns aspectes destacables, com l'entrada immediata del violí al començament de l'obra i l'enllaç entre moviments sense solució de continuïtat, força inusuals el 1838.

Kavakos va desplegar el seu talent, sense excedir-se en el virtuosisme, basant la seva proposta en el preciós so que sap arrencar del seu Stradivarius Abergavenny. Dirigint de lluny a una orquestra que sovint semblava anar sola, es va centrar en la vessant més delicada i equilibrada de l’obra, completant la interpretació amb una preciosa versió de la Sarabanda de la Partita número 2 de Bach que només va ser esgarrada per l’excés d’entusiasme d’un/a hooligan del públic que es va voler fer notar abans d’hora. Comença a ser un costum aquesta cursa per aplaudir primer sense deixar que el darrer so tingui temps de reposar, per no parlar dels mòbils, novament protagonistes.

Des de la direcció, ja amb Brahms a la segona part de la vetllada, Kavakos va estar més fluix. A aquesta meravella de Simfonia núm. 1 de lentíssim part, sens dubte pel caràcter perfeccionista de l’autor i per l’enorme ombra del corpus beethovenià, li va faltar equilibri entre les seccions, amb una corda de so rodó i preciós, no sempre corresposta per uns vents inferiors, sobretot en alguns dels atacs en piano en els metalls. Com a director d’expressió poc elegant Kavakos es va agradar més en els forte i fortissimo, gairebé cridaners!, i en els moviments ràpids sense entrar prou en el matís, en separar plans sonors, en els contrastos tímbrics, en aquell lirisme tant brahmsià que malauradament no va aparèixer.

De propina, més Brahms, una Dansa hungaresa on, ara sí, el caràcter alegre i musculat va encaixar a la perfecció amb l’estil de direcció. 

Ignasi Albors
Catclàssics