Cerca de crítiques

Enquesta

Un piano brillant i fastuós al Palau

10/6/2019 |

 

Programa: Nelson Goerner

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

La temporada de Palau 100 piano ens ha dut el concert de Nelson Goerner, un pianista que no és dels que més es prodiguen, però que ens va deixar del tot embadalits amb les seves interpretacions de Clementi, Beethoven i Chopin. Goerner, un home d’aspecte senzill, va tocar amb una nitidesa i una pulcritud extremes i va transmetre una visió lluminosa de les obres dels tres compositors, des del classicisme acadèmic de Clementi fins al romanticisme delicat de Chopin.

Muzio Clementi és un compositor que els estudiants de piano coneixen bé, ja que en la posteritat va agafar més fama com a pedagog que com a compositor. Però sentint la seva Sonata op. 25 núm. 5, queda clar que és injust menystenir-lo com a compositor. Clementi va viure gairebé els mateixos vuitanta anys de Goethe, cosa que li va permetre crear en dos períodes diferents com el Classicisme i el Romanticisme, igual que Beethoven. La sonata que va tocar Nelson Goerner data de 1790 i és d’un estil híbrid, però en qualsevol cas, d’una bellesa cristal·lina i apol·línia que Goerner va saber transmetre d’allò més bé.

El pianista argentí va trobar l’equilibri perfecte entre una execució neta, pulcra i mesurada, i la llibertat romàntica. Les notes quedaven molt ben definides i l’articulació de cada frase estava marcada per la delicadesa i la finor. Cal destacar especialment l’execució nítida d’unes terceres ràpides en el Presto, que eren una demostració més de l’excel·lència interpretativa de Goerner.

Clementi, però, no pot fer altra cosa que empal·lidir al costat de Beethoven, el gegant que va transformar la música i li va donar un grau de llibertat formal que mai abans no s’havia conegut. Goerner va seguir fent gala d’una execució clara i precisa de les notes, però va afegir-hi la passió que requereix la sonata Appassionata i va tocar un Beethoven lluminós i diàfan, amb unes lleus errades en els passatges més ràpids que donaven encara més vivacitat a l’obra. El Beethoven de Goerner va ser impactant, energètic i demolidor. Amb un domini tècnic fora de sèrie, va impregnar la sonata de passió i de l’ànsia de llibertat tan característica de Beethoven.

A la segona part venia el Romanticisme de Chopin, el compositor de l’elegància per antonomàsia. A Goerner la seva pulcritud extrema li va jugar una petita mala passada, i és que la música de Chopin té aquell efecte núvol en què el ritme es difumina una mica i no és possible fer una lectura estricta de la partitura. Goerner, igualment com havia fet en Clementi i en Beethoven, va tocar els dos nocturns del programa amb una netedat i una racionalitat massa precises. Chopin demana més subjectivitat, més llibertat interpretativa, unes frases que queden suspeses en l’aire. La interpretació de Nelson Goerner va ser massa nítida, massa transparent. El seu Chopin va ser bonic, però no prou inspirador. La Sonata núm. 3, op. 58, va ser més reeixida que els dos nocturns, especialment els moviments ràpids, en què Goerner va demostrar novament una tècnica fabulosa i un so brillant, però en el Largo és on li va faltar volada, aquell estat de suspensió de les frases melangioses de Chopin.

Però Goerner va tornar a enlluernar amb una propina de focs artificials com una versió per a piano d’El Danubi blau que era un pur exercici de virtuosisme i de pirotècnia. Sens dubte, Nelson Goerner s’ha de considerar un dels millors pianistes de l’actualitat per la seva lluminositat i la seva capacitat expressiva. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol