Cerca de crítiques

Enquesta

Caure en la banalitat posada en qüestió

19/5/2019 |

 

Programa: 'Les pêcheurs de perles' de Bizet

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Les pêcheurs de perles
Direcció musical: Yves Abel. Direcció escènica: Lotte de Beer.
13 de maig, Gran Teatre del Liceu 

Quan l’any 1863 George Bizet, un dels repre­sen­tants del gust francès del segle XIX per l’exo­tisme, va com­pon­dre Les pêcheurs de per­les amb un lli­bret ambi­en­tat a Cei­lan, fal­tava més d’un segle perquè aquesta illa asiàtica es con­vertís en Sri Lanka, on, tras­lla­dant l’acció a la con­tem­po­raneïtat, trans­corre la posada en escena con­ce­buda fa uns anys per Lotte de Beer, per a una pro­ducció del The­a­ter an der Wien, i repo­sada al Liceu per Dorike van der Gen­de­ren. Con­si­de­rant la neces­si­tat de fer més atrac­tiva una òpera amb un lli­bret pròxim al ridícul sobre la riva­li­tat entre dos amics (Nadir i Zurga) per l’amor d’una sacer­do­tessa (Léïla) obli­gada a la cas­te­dat, Lotte de Beer esce­ni­fica la trama com un xou d’impacte (tipus Super­vi­vi­en­tes) amb què s’apunta la idea que el gust per l’exo­tisme per­se­vera en l’actu­a­li­tat amb dife­rents for­mes que, de manera ine­vi­ta­ble, inclo­uen l’espec­ta­cle amb aven­tu­rers de fireta.

Trans­mu­tada l’obra en un xou d’impacte, la repre­sen­tació inclou a l’esce­nari uns espec­ta­dors que, encar­nats pels mem­bres del cor, són dis­tribuïts en els pisos d’un edi­fici que els espec­ta­dors “reals” obser­ven com si fos­sin una rèplica del James Stewart de La fines­tra indis­creta. Els espec­ta­dors escènics són, hipotètica­ment, tele­es­pec­ta­dors del xou, que fa que hi hagi un movi­ment cons­tant i exces­siu de gent amb càmeres i per­xes. Però el pro­blema més gran és que, quan es vol exer­cir una crítica o almenys es vol iro­nit­zar sobre unes for­mes d’espec­ta­cle lli­ga­des a uns com­por­ta­ments soci­als, se’n faci una simu­lació amb què es pot caure en la mateixa bana­li­tat posada en qüestió. Ho exem­pli­fi­quen els vídeos, enre­gis­trats a la Boque­ria, en què diver­sos tele­es­pec­ta­dors, opi­nant sobre com ha de ser el desen­llaç, con­dem­nen els ena­mo­rats Nadir i Léïla a la mort per haver trans­gre­dit la pro­hi­bició.

Pel que fa a la qüestió musi­cal, l’orques­tra del Liceu fa pre­sent la bri­llan­tor musi­cal de Bizet, a vega­des fàcil, però també tra­ves­sada per un bell lirisme. Res­pecte a la vocal i pel que fa al pri­mer repar­ti­ment, els amics Nadir i Zurga són cor­rec­ta­ment encar­nats pel tenor John Osborne i el baríton Mic­hael Adams, però llu­ei­xen més l’exqui­sida soprano russa Eka­te­rina Baka­nova i el baix argentí Fer­nando Radó, inter­pre­tant el gran sacer­dot Nou­ra­bad con­ver­tit en pre­sen­ta­dor del xou.

IMMA MERINO
El Punt/Avui