Cerca de crítiques

Enquesta

“Supervivientes” Bizet Edition

17/5/2019 |

 

Programa: 'Les pêcheurs de perles' de Bizet

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

 

Bizet estrenà el 1863 a París (Théâtre-Lyrique) la que seria la seva primera gran obra, Les pêcheurs de perles. L’encàrrec estava lligat a la subvenció que havia rebut el teatre per estrenar òperes dels guanyadors del prestigiós Premi de Roma, del que Bizet havia aconseguit el segon guardó el 1856 i el primer el 1857. El compositor va haver de treballar amb presses, reutilitzant fragments d’obres anteriors (com la seva grand opéra, mai estrenada en vida, Ivan IV o d’altres partitures menors). El resultat va ser una obra que ja apuntava cap a un geni de la música lírica però sense trobar un llenguatge propi i original, encara amb massa influenciat per d’altres, com Gounod, Meyerbeer, Verdi i fins i tot el propi Wagner.

 

Malgrat aquesta barreja d’estils d’una partitura desigual, la crítica de l’època en ressaltà també la joventut del compositor: “Malgrat la seva joventut, el sr. Bizet no té res d’escolar ni de principiant. És un músic fet. La seva qualitat predominant és l’elegància i la facilitat en el traç: no hi ha res entretallat, no és maldestre en la seva manera de fer experta en totes les dificultats del seu art” (Le Constitunionnel, 5.X.1863). Però l’obra va ser un fracàs relatiu que no anà més enllà de les 18 representacions. No es recuperaria fins 20 anys després. Ja mort Bizet, es presentà una nova versió que tallava i modificava alguns dels moments més fluixos de la partitura, segons els interessos de llavors. Aquesta nova versió, degudament traduïda a l’italià (com n’era costum) fou la que finalment s’imposà arreu del món.

 

El Liceu ha presentat aquests dies la versió crítica de l’òpera (amb pocs canvis, però evidents al famós duo de tenor-baríton i al final). Suposem que l’edició utilitzada és la preparada per Hugh MacDonald per a Bärenreiter, tenint en compte la partitura del director d’orquestra per a l’estrena parisenca, ja que la partitura autògrafa completa resta perduda. Malauradament aquesta és una font simplificada que redueix la partitura orquestral a sis únics pentagrames, deixant doncs una gran part al criteri de la imaginació. Malgrat tot, ens sembla una opció més fidel a les intencions originals de Bizet que la versió tradicional que coneixíem fins ara.

 

Degut a tota aquesta manca d’uniformitat en l’obra d’un principiant (extraordinari, això sí), pensem que per a dur-la a escena és necessari una batuta atenta i flexible a les perles amagades dels pentagrames de Bizet (que n’hi ha i moltes), un trio de veus importants que destaqui el seductor melodisme i un cor competent que pugui fer front a alguns moments de gran exigència. Cap d’aquestes tres premisses es compliren en la presentació que el Gran Teatre del Liceu ha fet de l’òpera i que es podrà veure fins al 25 de maig, alternant-ne dos repartiments.

 

La direcció del canadenc Yves Abel ens semblà controlada però poc idiomàtica. Les subtileses de les transparents textures franceses, les etèries melodies on sembla que el temps s’hagi d’aturar, la varietat de la paleta de colors… mancaren en una lectura excessivament metronòmica i amb una orquestra titubejant en molts moments, especialment en la secció de metalls.

 

El cor mostrà una de les pitjors actuacions que li recordem i ens dol dir-ho. La idea de col.locar-lo al fons de l’escenari repartint-ne els seus components en un seguit de gàbies-habitacions afectà molt negativament al seu rendiment. Entrades confoses, veus emporuguides i un volum intranscendent varen ser el resultat de la fallida presentació escènica en relació al cor, que ens consta ha treballat de valent en aquesta producció. Caldria reflexionar doncs sobre la idoneïtat de determinades posades en escena que atempten clarament en contra del rendiment dels intèrprets.

 

Nadir, el protagonista, és una tipologia vocal complicada a mig camí entre el belcantisme anterior i les veus més dramàtiques posteriors. Cal per tant ésser cantat per un tenor que domini les subtileses del cant melòdic extens i refinat al mateix temps que disposi de suficient amplada per fer front als moments de més gruix orquestral i coral. John Osborn i Dmitry Korchak posaren veu a l’exigent part. Potser la veu del primer, que debutava el paper, era la més adequada en un principi, recordant grans interpretacions seves de parts similars com l’Arnold del Guillaume Tell rossinià, el Raoul de Les Huguenots o el Cellini vist fa algunes temporades al mateix teatre. Però el dia de la presentació (dilluns 13 de maig) tinguérem la sensació que el cantant no es trobava en plenes facultats, amb una veu dèbil que abusava del falset i que li jugà algunes males passades que quedaren en evidència en la seva famosíssima ària; tampoc a nivell escènic resultà creïble. Més centrat ens semblà Dmitry Korchak; veu menys potent i brillant, amb una gran interpretació de l’exigent “Je crois entendre encore”, però que a mesura que anà avançant la representació semblà perdre pistonada.

 

En canvi, satisfactòries varen ser les veus femenines, Ekaterina Bakanova i Olga Kulchynska donant vida a Léïla. La primera destacà pel seu estil polit però disposa d’una veu excessivament blanquinosa, especialment en els aguts, a la que li costava aixecar el vol en la gran sala del Liceu. Una veu molt més robusta és la d’Olga Kulchynska, malgrat que en alguns moments no tingué les subtileses de la seva companya, tan importants en l’estil musical francès.

 

Decepcionants varen ser els Zurgas de Michael Adams i Borja Quiza. És una llàstima que un personatge tan fascinant com aquest quedés tan diluït; una ària tan bella com la del tercer acte, “Ô Nadir, tendre ami de mon jeune âge”, passà totalment desapercebuda, amb el handicap d’una batuta que tampoc va fer aflorar el patetisme de la pàgina. Adams, malgrat un físic molt fotogènic, mostrà una veu totalment insuficient pel personatge, amb poc volum, de timbre desagradable i forçada en molt moments degut a una partitura que el sobrepassava. Millor el Zurga de Borja Quiza, amb una veu més important, però amb una expressió excessivament plana i poc variada que no arribà a commoure.

 

Intranscendents el Nourabad de l’histriònic Fernando Radó i el més controlat de Federico De Michelis. Ambdós, però, ens semblaren barítons intentant cantar com a baixos. Sense la veu requerida aquest amenaçador personatge perd tot el seu sentit i es converteix en una caricatura d’allò que hauria de ser, caricatura també potenciada en la vessant escenogràfica.

 

Molt se n’ha parlat sobre la producció de Lotte de Beer, tant des del vulgar màrqueting del mateix Liceu fins a ressenyes de l’espectacle aparegudes aquests dies. A aquestes alçades poc ens ofèn que la directora d’escena holandesa hagi transposat la nyonya història d’Eugène Cormon i Michel Carré a les exòtiques localitzacions de “Supervivientes”, programa de televisió que actualment arrasa amb audiències milionàries. La idea permeté poblar l’escenari de tècnics de producció, maquilladors i extres que no aconseguiren però amagar la manca d’idees a l’hora d’actualizar l’argument, respectat sorprenentment amb una literalitat desesperant on no hi faltaren bells temples hindús, personatges vestits suposadament a la manera folklòrica i fins i tot un ballet de perles. Potser els moments més aconseguit foren precisament aquells en que tota aquesta parafernàlia desapareixia de l’escenari (duo de l’acte segon).

 

Les projeccions de vídeos gravats a corre-cuita amb personal del teatre al mercat de la Boqueria, en una pretesa intenció d’apropar l’òpera al carrer convertint-la en un reality show, no foren res més que exemples d’un realisme caspós i impostat que poc té en comú amb les enlluernadores presentacions multimèdia dels programes de tele-brossa que encisen a mig país (es vulgui o no reconèixer). Tinguérem la sensació d’un intent de modernitat fallit, de vergonya aliena com quan els nostres pares fan el ridícul intentant ser “guays” perquè sembla que és el que toca.

 

Doncs no. “Guay” va ser quan Kraus cantà aquesta òpera al Liceu, la darrera vegada que s’hi escoltà, i malgrat la traducció a l’italià (com era norma llavors), l’any 1964. Després de 55 anys creiem que ens mereixíem quelcom més que intentar ser “guay”. 

Dani Cortés Gil
Núvol