Tenint en compte aquesta premissa, va ser un encert la presentació de l’obra (estrena a Barcelona?) en una versió semiescenificada de Thomas Guthrie, simpàtica i amena que amb pocs detalls d’attrezzo (un divan i poca cosa més) i un estudiat moviment de cor i solistes, com també un climàtic ús de la il·luminació (obra de Rick Fisher), proporcionà la teatralitat tan necessària per aquesta òpera sota la màscara d’oratori.
 
Però ens agradaria esmentar en primer lloc del gran triomfador de la nit de dimecres al Palau de la Música: el cor Monteverdi. Malgrat ser Catalunya, i Barcelona en especial, terra de nombroses i innumerables agrupacions corals, no estem acostumats a escoltar miracles com el de dimecres. La pulcritud de l’emissió, la dicció perfecta, la gradació infinita des del xiuxiueig fins l’esclat joiós... però per sobre de tot la més excel·lent afinació que mai hàgim escoltat a cap cor. El públic, meravellat pel miracle, premià l’agrupació (de veus bastant joves, cal remarcar...) amb l’ovació més important de la nit, per sobre de la resta d’efectius. Desitgem tornar-los a escoltar ben aviat, en les grans obres del repertori sinfonicocoral. És una pena que aquest any s’hagi oblidat completament a Barcelona l’aniversari Berlioz, de qui el cor Monteverdi n’és un dels millors intèrprets. Caldrà conformar-se amb l’anunciada (i repetidíssima) “Novena” de la temporada vinent. Massa poc per tan gran cor...
 
Però el cor Monteverdi no seria res sense Sir John Eliot Gardiner, el seu fundador en el ja llunyà 1964. La bellesa de la seva direcció, amb mil i un detalls, pausada, melòdica, sense les estridències gratuïtes i les brusquedats d’altres batutes barroques, amb una idea global de l’obra, on mai es va perdre el pols dramàtic, va donar com a resultat una versió somiadora al mateix temps que commovedora de la gran partitura händeliana. Bravo!
 
Afortunadament, el grup de solistes fou bastant compacte, tots ells amb un gran domini de l’estil belcantista barroc. Començant per la veu fresca i seductora (malgrat que limitada) de la soprano Louise Alder, donant vida a la protagonista. Ens va commoure especialment en la seva famosa ària, “Oh sleep, why dost thou leave me?”, un dels hits händelians, amb una gran acompanyament del violoncel de Marco Frezzato i l’arpa de Gwyneth Wentink. També colpidora va ser la seva intervenció final, de gran patetisme, amb una ja moribunda Semele.
 
Extraordinària és la veu profunda i rotunda del baix Gianluca Buratto, Cadmus/Sommus, amb una interpretació inoblidable de la somnífera i complicada ària d’aquest darrer, la bellísima “Leave me, loathsome light!”. Molt destacada va ser també la veu del contratenor Carlo Vistoli, amb una tessitura acontraltada de sonoritats sedoses i agradables, i un cant d’una sorprenent facilitat, sense els amaneraments als que són tan donats alguns dels seus companys de corda. Podrem tornar a recuperar la seva veu a Agrippina, el mes vinent al Liceu.
 
És una sorpresa també poder escoltar a vegades contralts reals, una tessitura que sembla estar en perill d’extinció. Lucile Richardot ho és i va fer un retrat convincent tant  d’Ino (la germana de Semele) com de la deessa Juno. Va ser un encert que la contralt assumís els dos personatges, ja que a la mateixa obra hi és present aquest equívoc, al transformar-se la mateixa Juno en Ino. Malgrat que Richardot és un exemple d’animal escènic, amb una visió de la gran deessa totalment neuròtica i fins i tot temible (aspectes que també són presents als pentagrames de la partitura), potser va abusar d’alguns recursos dramàtics que enlletgiren massa sovint el seu cant, amb un excés d’histrionisme.
 
Potser el solista que més desentonà de l’excel·lent grup va ser el Júpiter del joveníssim tenor Hugo Hymas, visiblement massa jove per donar vida al pare de tots els déus; una espècie de Ganimedes a qui fins i tot el vestuari quedava massa gran. Ningú pot dubtar de l’estil depurat del cantant, amb unes mitges veus bastant agradables. Però malauradament té el handicap d’un excés de vibrato que enlletgeix la seva tessitura, especialment en els fragments amb més presència de la coloratura, arribant algunes sonoritats caprines desagradables en una música tan seductora com la que Händel va escriure per a Júpiter.