27/4/2019 |
Programa: 'Sèmele' de Händel
Lloc i dia:Palau de la Música Catalana
Les actuacions de Sir John Eliot Gardiner sempre són un esdeveniment d’excel·lència colossal. És un fet indiscutible. Aquesta vegada, en el marc de la temporada de Palau 100, el músic britànic ens ha portat una de les òperes rares de Händel: la seva meravellosa Semele, en una versió semiescenificada preciosa. L’elenc vocal, encapçalat per la soprano Louise Alder, va ser extraordinari, i els van acompanyar el Monteverdi Choir i els English Baroque Soloists. Va ser la perfecció absoluta.
Després del declivi del gènere operístic a Londres, Händel va optar per escriure oratoris, de temàtica religiosa, en llengua anglesa, sense posada en escena, i que no requerien els millors cantants. Semele, escrita el 1744, ja entra en aquesta època de l’oratori, però malgrat estar escrita en anglès, no és de tema religiós i tampoc no té l’estatisme dels oratoris. Els personatges tenen emocions i una evolució psicològica, i l’escenografia no és gens sobrera en la història.
En qualsevol cas, la teatralització que vam veure de Semele s’acostava molt més a l’òpera que a l’oratori. Els cantants es movien per l’escenari del Palau, per davant i per darrere dels músics. El cor també es movia. Sèmele, l’única mortal que va engendrar un déu —Bacus—, és la història de diverses passions contraposades: l’amor, el poder i la venjança. La Sèmele que vam veure i sentir va ser la soprano anglesa Louise Alder, que va fer una autèntica creació del personatge, tant vocalment com escènicament. Alder és una dona jove amb un físic que sembla fet exprés per al paper de Sèmele: aparença innocent i fràgil, cabells llargs i expressió dolça i amorosa. La versemblança amb el personatge va fer ressaltar encara més la seva interpretació vocal. Al tercer acte, Sèmele té dues àries difícils i llarguíssimes gairebé encadenades, que Alder va brodar. La seva veu és dolça, melosa, amb agut fàcil, agilitats precises i bona projecció.
Al seu costat hi havia la mezzosoprano francesa Lucile Richardot, que va fer una doble interpretació, dels papers d’Ino i Juno. Richardot va brillar tant o més que Alder. És una mezzo de veu fosca, poderosa, vellutada i homogènia en tots els registres, i amb una gran personalitat vocal. El tenor Hugo Hymas era Júpiter, potser el cantant més discret de l’elenc. La veu és clara i bonica, tot i que de gruix una mica insuficient. El baix Gianluca Buratto, que també va fer un doble paper, de Cadmus i de Somnus, va resultar un cantant excel·lent, amb una veu potent i plena d’autoritat, greus generosos, una projecció òptima i un estil caracteritzat per la delicadesa. El contratenor Carlo Vistoli, en el paper d’Athamas, va tenir un paper més reduït, al principi i al final de l’òpera, però va ser al tercer acte, en la seva gran ària, quan va exhibir una veu segura, ben projectada, legato i agilitats fàcils. Més en segon terme van quedar les sopranos Emily Owen i Angela Hicks, en els papers d’Iris i Cupido, respectivament.
La semiescenografia va convertir l’escenari de concerts del Palau en un escenari teatral, amb moviments constants de tots els cantants, incloent també la platea, per on vam veure desfilar Iris en bicicleta. A destacar també el divan on jeia Sèmele, dut a espatlles de cinc homes, que traslladaven la princesa al palau de Júpiter.
Però la màgia de la interpretació, més enllà dels cantants i l’escenografia, emanava dels English Baroque Soloists i el Monteverdi Choir, dirigits per Gardiner. Es tracta de dues formacions amb més de cinquanta anys de trajectòria que són una garantia incontestable en la interpretació de la música antiga. El Cor Monteverdi, considerat el millor cor del món, és una formació d’una solidesa i una unitat absolutes.
La vetllada, de gairebé tres hores i mitja de durada, es va saldar amb uns aplaudiments del tot entusiastes que es van allargar bastants minuts. El que vam veure al Palau va ser un esdeveniment tan extraordinari com irrepetible.