Cerca de crítiques

Enquesta

El 'Gaudí' de Guinjoan al Liceu

Gaudí, el turment i l'esquerda

5/11/2004 |

 

Obra: Gaudí.
Música: Joan Guinjoan.
Llibret: Josep Maria Carandell.
Direcció musical: Josep Pons.
Direcció escènica: Manuel Huerga.
Intèrprets: Robert Bork, Vicente Ombuena, Elisabeta Matos, Francisco Vas, Stefano Palatchi. Orquestra i Cor del Liceu.
Lloc: Gran Teatre del Liceu.
Dia: 3 de novembre del 2004.

L'ovació final no va ser espectacular, però el públic del Liceu va rebre de manera respectuosa Gaudí i fins va aplaudir amb calidesa la presència a l'escenari de Joan Guinjoan, que, abans de l'estrena i conscient d'una certa reticència general respecte a la música contemporània, no desconsiderava la possibilitat que la seva obra fos bescantada. Així ho manifestava, tot i que hi afegia que, sense voler fer concessions, la seva integradora proposta musical (buscant una unitat en la diversitat) presenta motius recurrents en què agafar-se, defuig l'aridesa, treballa amb elements populars que perviuen en la seva memòria des dels seus anys d'infantesa al Baix Camp, no extrema els intervals vocals i fins deixa fluir el lirisme. En qualsevol cas, dotze anys ha tardat a estrenar-se la primera òpera de Guinjoan. Durant aquest temps, malauradament, ha mort el seu llibretista, Josep Maria Carandell, que va acostar-se a Gaudí tenint present el context de la Barcelona que, a primers del segle XX, es transformava vivint unes intenses tensions socials.

Carandell presenta un Gaudí en tensió amb els seus mecenes (una burgesia que abandona l'Art per concentrar-se en la repressió de la revolta social després de la Setmana Tràgica) i que, al crit de «La fàbrica és un monstre», manifesta el seu menyspreu per les formes d'esclavatge laboral de la vida moderna. Un Gaudí que, amb una turmentada vivència espiritual, percep com un món (una hipotètica harmonia) es trenca (al final del primer acte, només l'artista veu una petita esquerda en una gerra) i converteix aquest trencament en el seu principi estètic: eixamplar l'esquerda, fer trencadissa, per recompondre els trossos i restaurar l'harmonia en l'obra artística. A partir de l'interessant llibret (amb les seves malícies: els burgesos mecenes de Gaudí es coneixen del Liceu) de Carandell, la posada en escena de Manuel Huerga presenta dos espais/conceptes diferenciats en correspondència amb els dos actes de l'obra: el pr
imer és l'espai naturalista d'un taller amb el rerefons visual de la Barcelona de l'època; el segon es fa abstracte i s'hi projecten unes imatges calidoscòpiques que volen suggerir el món íntim de Gaudí, les seves formes creatives. Amb escenografia de Lluís Danes, arriba com una proposta clara i coherent amb la visió de Gaudí, esqueixat i visionari, que presenta el llibret i reflecteix la tensió musical. El món gaudinià també s'il·lustra amb un vistós ballet (Trencadís) integrat en l'estructura de l'òpera.

Pel que fa a la part musical i vocal, Joan Guinjoan confiava en el director, Josep Pons, i els intèrprets. Tenia raó. La partitura eclèctica, però no arbitrària, de Guinjoan va tenir uns bons defensors. L'orquestra del Liceu, dirigida per l'esmentat Pons, va mostrar-se atenta a una obra que es presenta tensa i diversa, amb inspiració desigual, però sempre pensada i digna. El personatge principal va defensar-lo amb convicció el sòlid baríton nord-americà Robert Bork, que excel·leix en la fonètica catalana.

Omnipresent a l'escena amb la seva figura potser més quixotesca que gaudiniana, Bork expressa vocalment i dramàticament les complexitats de l'artista.

Elisabeta Matos va assumir amb dignitat un arquetip (l'única dona, una burgesa que sembla fruit de la misogínia de Gaudí) i Vicente Ombuena (arquetip del mecenes: Güell, Milà...), Stefano Palatchi (l'artesà) i Francisco Vas (el constructor) van aportar la seva solvència. Al final, Guinjoan semblava raonablement satisfet.
Imma Merino
El Punt