Cerca de crítiques

Enquesta

Mahler misteriós i ombrívol al Palau

21/3/2019 |

 

Programa: Gustav Mahler Jugendorchester, dirigida per Jonathan Nott

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

En el darrer concert de la temporada de Palau 100 vam poder sentir Gustav Mahler interpretat per la Gustav Mahler Jugendorchester, dirigida per Jonathan Nott. Concretament, van interpretar la Simfonia núm. 3 en re menor, amb la col·laboració de la mezzosoprano Elena Zhidkova, els Cors de Noies i Infantil de l’Orfeó Català. Malgrat un final espectacular, Nott no va acabar d’aconseguir un equilibri prou reeixit entre els instruments d’una orquestra colossal.

La Tercera Simfonia s’articula en sis moviments i és d’una profunditat abissal. No tan sols pels críptics versos del Zarathustra nietzschià del quart moviment, sinó en conjunt. Però és cert que el Misterioso en què la contralt solista canta els versos de Nietzsche recorda bastant les advertències d’Erda —també contralt— a Wotan en el Siegfried wagnerià. Són versos premonitoris, amb una música llòbrega, en què a manera de sibil·la, la contralt augura la mort. Elena Zhidkova va ser una sibil·la excel·lent, amb una veu bonica, clara, vellutada, i un registre central ampli. No era una veu excepcionalment gran, però sí amb gran projecció, que sonava a la màscara. Sense fer inflexions artificioses, va dir els versos amb contundència i senzillesa.

La Gustav Mahler Jugendorchester, creada per Claudio Abbado fa poc més de trenta anys, és probablement la millor orquestra jove del món, però en aquesta ocasió no va sonar prou afinada. Malgrat comptar amb uns instrumentistes d’elit —i no més grans de 25 anys—, Jonathan Nott no va saber equilibrar prou bé les seccions de l’orquestra. Mahler és un compositor que no tan sols requereix un so ample i potent, sinó, sobretot, que cadascuna de les seccions es pugui sentir amb claredat dins el conjunt. Massa vegades, especialment en el primer moviment, el metall va eclipsar la corda. És ben cert que el so tant del metall com de la fusta va ser fantàstic, però va faltar un punt d’equilibri necessari perquè Mahler sonés en tota la seva esplendor.

La corda, per la seva banda, en el Tempo di minuetto va sonar massa tímida, com si passés de puntetes, en un moment en què es podia reivindicar. Malgrat ser un ritme de dansa, va faltar un so més incisiu, amb més energia.

Com si Jonathan Nott hagués fet una acumulació d’aprenentatge al llarg de la interpretació de la simfonia, en el moviment final l’orquestra va sonar d’una altra manera, molt més unida, harmònica i compacta, amb un so ple de lirisme i delicadesa, fent avinent la tensió soterrada. En aquest moviment final es va respirar la profunditat provinent encara del Misterioso, amb la corda en simbiosi amb el vent, en un final esclatant.

Els dos cors, el de noies i l’infantil de l’Orfeó Català, van fer, com és habitual, un paper estel·lar com a contrapunt a les frases de la contralt. El regust és positiu, i el més bonic i esperançador era veure una orquestra formada per músics tan joves i ja amb un nivell excepcional. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol