Cerca de crítiques

Enquesta

Ariadne aux Naxos de Richard Strauss

Treball en equip

22/8/2003 |

 

'Ariadne auf Naxos', de Strauss. Ulrike Schneider, Gertrud Ottenthal, Akie Amou, Richard Brunner, Martin Köhler, Ulrich Studer, Martin Kronthaler. Escenografia: Heinz Balthes. Vestuari: José Manuel Vázquez. Director d'escena: Klaus Froboese. Orquestra de l'Òpera de Halle. Director: Roger Epple. Festival de Peralada, Auditori Jardins del Castell, 20 d'agost.


En oposició a l'òpera com a mer vehicle estel·lar, hi ha l'òpera entesa com a treball en equip, en el qual el lluïment individual està supeditat (que no anorreat) al perfecte acoblament de totes les diverses peces que conformen el gènere. Són aquestes virtuts les que s'han posat de manifest en la visita de l'Òpera de Halle i que es van repetir en la vetllada de clausura del Festival de Peralada. Recordar que el teatre saxó no és ni de bon tros una de les companyies de primera divisió a Alemanya no és sobrer, com tampoc ho és apuntar que la notable dignitat dels resultats d'aquesta Ariadne auf Naxos és ben alliçonadora, sobretot perquè, en definitiva, la que en va sortir beneficiada va ser la mateixa obra.
Tot i traslladar l'acció a començaments del segle XX, Klaus Froboese (director artístic de la companyia) va ser ben fidel a la trama i va subratllar amb particular encert al pròleg la palpitació prèvia a una representació amb un moviment caòtic perfectament organitzat. A l'òpera pròpiament dita, la contraposició entre els personatges bufonescos i els mitològics va estar ben negociada, si bé, defecte comú a altres muntatges, l'agilitat dels primers acostuma a eclipsar l'estatisme dels segons, poc afavorits, és cert, pel quadrilàter del qual pujaven i baixaven amb dificultat. La batuta de Roger Epple, allunyada d'excessos deliqüescents, sense inflar artificiosament la commovedora melangia d'Ariadne, va optar per una lectura enèrgica en què el to dialogant del pròleg va ser electritzant, mentre que les parts de Commedia dell'Arte tenien un impuls irresistible i l'anunci de l'arribada de Bacchus una tensa urgència. L'handicap principal va ser un balanç entre fossat i escena problemàtic, amb un so artificiós de l'orquestra (¿amplificació?, retorn excessiu?) que no afavoria alguns solistes del sòlid conjunt instrumental i ofegava per moments les veus.
En un dels papers més agraïts de tot el repertori, la mezzo Ulrike Schneider, recordant per la seva caracterització la Julie Andrews de Victor/Victoria, va ser un compositor tan apassionat com entendridor, amb un timbre força asopranat (ideal, doncs, per a un rol més adient per a una soprano: Lotte Lehmann el va estrenar i Elisabeth Schumann, Sena Jurinac, Irmgard Seefried o Julia Varady n'han estat grans exponents posteriors). Sense arribar a enlluernar, en part per les mancances als extrems de la tessitura, Gertrud Otthenthal va ser una Ariadne estimable que va anar a més en el duo final amb Bacchus, un Richard Brunner menys escanyat que altres intèrprets d'aquest àrid rol. La Zerbinetta d'Akie Amou va tenir la desimboltura escènica i estratosfèrica necessàries, va diferenciar amb cura (amb l'ajut precís de la batuta) les diferents parts de la seva gran ària i es va integrar sense problemes en un conjuntat quartet de còmics (Martin Kronthaler, Jordi Molina, Gary Jankowski, Nils Giesecke). També més que adequades Naiade, Dryade i Echo (Mona Deibele, Mária Petrasovská, Anke Bernd), una mica desgastat el professor de música d'Ulrich Studer i hilarant l'impertorbable majordom de Martin Köhler. Un èxit del treball en equip en què, en definitiva, qui va triomfar va ser Strauss.


Xavier Cester
Avui