Cerca de crítiques

Enquesta

Santos, Tarzan orquestral

7/3/2019 |

 

Programa: Se'ns n'ha anat el Santos al cel

Lloc i dia:Teatre Nacional de Catalunya

Car­les San­tos (Vinaròs, 1940- 2017) no accep­tava avor­rir-se. En el repte com­po­si­tiu i inter­pre­ta­tiu hi tro­bava el joc i la pro­vo­cació. Si al gener del 2018, el Lliure va impro­vi­sar un pri­mer home­natge al per­so­natge (en què un pes escla­fava un piano de cua en el dar­rer ins­tant, per a ensurt de tot­hom), el TNC va obrir amb una pia­nola que exe­cu­tava set movi­ments del com­po­si­tor. El sac va caure al cos­tat, sense tocar (afor­tu­na­da­ment) la peça de museu. Ben gràfic va ser com­pro­var com el regis­tre s’aca­bava i ja mai més ningú el podria repo­sar. San­tos no hi és. Se’ns n’ha anat el Sant(os) al cel, deia el títol. I per això, la pae­lla i el piano de cua vola­ven per sobre de l’OBC. Fins que va arri­bar en Tar­zan, pro­vant de cor­res­pon­dre a les valquíries d’en Wag­ner!

I és que, quan apa­reix Wanda Pitrowska, ja se sap que el codi de farsa és ine­vi­ta­ble. L’alter ego de Xavier Albertí va tor­nar a sor­pren­dre en la seva ves­sant de direc­tor d’orques­tra (trans­ves­tit però amb una batuta afi­nada) i també de com­po­si­tor/a. I és que, acom­pa­nyat per un sem­pre còmplice de San­tos (Antoni Comas) es van atre­vir a fer un pas més a la poca­ver­go­nya intel·ligent i mordaç d’en San­tos. Pitrowska va estre­nar Home­natge a Johnny Weissmüller, just després del pas­satge de l’espec­ta­cle Bel­monte (en què es tan­cava amb Mort).

L’home­natge va apro­fi­tar la inter­venció de l’Orques­tra Simfònica de Bar­ce­lona i Naci­o­nal de Cata­lu­nya, ben sonora de per­cussió i de l’àrea de vents en la selecció de Sama Sama­ruck Suck suck, que San­tos va estre­nar al TNC en la tem­po­rada 2002/03. L’artista també hi va estre­nar Ricardo i Elena (99/00); El com­po­si­tor, la can­tant, el cui­ner i la peca­dora (03/04), Pate­tisme il·lus­trat (15/16) i Esquer­des par­racs ender­rocs (16/17) com­par­tint dra­matúrgia amb Jordi Oriol i ins­pi­rant-se en Joan Brossa. Albertí, molt amic d’esta­blir ponts gene­ra­ci­o­nals, va pro­po­sar que fos Oriol el que l’ajudés amb la dra­matúrgia d’aquesta funció única de Se’ns n’ha anat el Sant(os) al cel. I és que van arren­car amb una pia­nola que Jordi Oriol ja havia uti­lit­zat aquesta tem­po­rada: La niña gorda (a par­tir d’un grand guig­nol de San­ti­ago Rusiñol).

Reca­pi­tu­lem. Les saba­tes d’en Car­les San­tos, una metàfora que també ser­vi­ria per recor­dar-lo al Lliure (el mateix Antoni Comas escom­brava, pros­ceni avall, com si fos un abisme cap als inferns, les del cen­te­nar d’intèrprets que s’hi van sumar), van que­dar pal­plan­ta­des dimarts, a l’abisme. Si al Lliure es va riure (sarcàsti­ca­ment ) de la Mort, ara al TNC ha arri­bat el temps de cele­brar la Pen­te­costa. L’ànima d’en San­tos s’ins­taura en els artis­tes. En forma de piano de cua refu­gi­ant-los del sol de la pae­lla i del vent que remou les par­ti­tu­res. Men­tres­tant Tar­zan vola, deso­ri­en­tat. 

JORDI BORDES
El Punt/Avui