Cerca de crítiques

Enquesta

Una estrena i un clàssic

5/3/2019 |

 

Programa: Brad Mehldau i Ian Bostridge

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

Per a aquells que hem seguit amb interès la carrera de Brad Mehldau ens ha sorprès relativament la proposta liederística que el pianista de jazz ha portat a L’Auditori acompanyat pel tenor Ian Bostridge. I és que Mehldau mai ha amagat la seva fascinació per l’obra de Franz Schubert o Robert Schumann, és a dir, pel pianisme romàntic més recalcitrant. Un fet poc habitual en un pianista de jazz. Ja el seu primer àlbum en solitari, Elegiac Cicles, era una mostra indissimulada del seu amor per aquest repertori i ara s’ha deixat anar, no només interpretant una obra com Amor de poeta (Dichterliebe) del seu estimat Robert Schumann, sinó emulant-lo escrivint un cicle de cançons arrelat en la tradició liederística.

El cicle proposat per Mehldau, i escrit especialment per a Bostridge, es titula The Folly of Desire. L’obra està composta per deu cançons, deu poemes que parlen del desig des de perspectives diferents, sovint oposades, d’autors com Shakespeare, Auden, Goethe, Brecht, cummings i que s’obre i es tanca amb versos de Blake i Yeats. Com en el cas de l’òpera de Benet Casablancas que vam comentar fa poc, es fa difícil fer una anàlisi aprofundit d’una obra en una primera audició. I més si l’obra és de la qualitat i complexitat del cicle del músic de Jacksonville. El més interessant és que, malgrat que en alguns moments puntuals es podien intuir ecos i influències diverses, l’estil compositiu de Mehldau és el seu, amb una personalitat pròpia, sense pretendre imitar ni impactar. Al contrari, treballant les peces a partir del text, del seu sentit i del seu univers poètic com si fos un orfebre. Una mostra, els dos poemes sobre Ganymed, el primer a partir de Goethe, en alemany, i el segon sobre un poema d’Auden. Cadascun amb una expressivitat idònia i diversa, se situen en l’epicentre d’un cicle molt interessant. L’obra té una clara unitat, amb interludis que uneixen una cançó amb la següent i amb un postludi pianístic que connecta deliberadament The Folly of Desire amb l’obra de Schumann.

Ian Bostridge, amb la seva veu clara, la seva figura hamletiana i el seu posat de disgust habitual, va estar francament bé en un cicle escrit per a ell, en el que pot desenvolupar el seu vessant més literari, que li és prou còmode vocalment, ja que posa l’accent en el registre central i greu i oblida el registre agut que al tenor anglès li planteja més problemes. En aquest sentit, un altre encert de Mehldau, que escriu per la veu amb coherència, senzillesa i intel·ligència, oferint al cantant frases llargues on esplaiar-se i no salts intervàlics estrafolaris i injustificats, com en molts casos en el repertori contemporani.

Mehldau no deixa que aparegui la seva tendència jazzística gairebé en cap moment a The Folly of Desire, com tampoc en el seu acompanyament de Dichterliebe. Si algú podia pensar que el seu apropament al cicle de Schumann seria heterodox crec que es va endur una decepció. Evidentment, va tenir personalitat pròpia, però sempre dintre d’uns marges i uns tempi que podríem qualificar de tradicionals. La lectura que van fer Bostridge i Mehldau va tenir un punt distanciat, irònic. Ja en la primera cançó es va percebre aquest distanciament en el fraseig de Mehldau, prescindint de tota mena de rubato típicament romàntic. Bostridge va entrar en el joc, tot i que la seva va ser una interpretació tan contrastada que per moments arribava a ser una mica desconcertant. Però el domini del cantant d’aquesta obra i aquest repertori es va acabar imposant més enllà de problemes puntuals en notes extremes.

Per acabar el programa, Mehldau i Bostridge van proposar quatre cançons més del tàndem Schumann/Heine que, després del meravellós postludi de Die Alte Bösen Lieder, van semblar sobreres. En canvi van semblar escadusseres les dues propines dedicades a Cole Porter, Everytime we say goodbye i Night and day, on el pianisme característic de Mehldau es va imposar. Ens hi hauríem estat una bona estona més. 

Antoni Colomer
Núvol