Cerca de crítiques

Enquesta

Pires immensa al Palau

25/2/2019 |

 

Programa: Maria Joao Pires

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Maria João Pires és una artista que no necessita presentació. Bona prova d’això és que feia mesos que s’havien esgotat les entrades per al concert que divendres proppassat va oferir al Palau dins la temporada Ibercàmera. Fins i tot les files de cadires que s’havien col·locat a l’escenari estaven plenes. Pires va anunciar la seva retirada ara fa poc més d’un any i possiblement aquest serà un dels seus últims concerts a Barcelona. Si a tot això hi afegim un programa integrat per Mozart, Beethoven i Chopin, és evident per què estava tot venut amb tanta antelació. I certament, el recital de Pires va ser un èxit total.

Va començar amb la Sonata núm. 12 KV 332, de Mozart, una peça que data de 1778, en què el compositor encara no havia encetat el seu període de maduresa. És una obra delicada i enèrgica, plena de contenció i de lirisme. La interpretació de Pires va ser molt rica en matisos, ja que va portar l’obra al límit del classicisme amb un so brillant i expansiu, gairebé fregant l’esplendor romàntica, però sense arribar-hi. El ritme ràpid i enèrgic de l’Allegro inicial anava de bracet amb un fraseig molt nítid i alhora un legato molt expressiu, que va reprendre en l’Allegro assai final. L’Adagio, en canvi, va ser intens i amb un so molt ple.

La gran sonata per a piano, la “Patètica”, és on Maria João Pires no va tocar tan còmoda. Es tracta d’una obra molt rica i complexa, tècnicament i expressivament. L’intèrpret s’ha de buidar del tot quan l’executa, ja que està amarada de passió, de fervor, d’angoixa, de patiment i del foc que consumia Beethoven. En el moviment inicial Pires va fer unes quantes errades de dits, del tot perdonables. Se la notava un xic nerviosa. L’execució tècnica va ser pràcticament impecable, però no va acabar de transmetre l’emoció extrema que la peça conté. El segon moviment, l’Adagio cantabile, va sonar un xic massa mecànic, la melodia no acabava d’agafar volada i el lirisme no aflorava. El Rondo final va ser la recuperació de la pianista portuguesa, amb una execució que sí que emanava l’angoixa i el patiment beethovenians.

Però el plat fort havia d’arribar a la segona part, dedicada íntegrament a Chopin, amb sis nocturns i dos valsos. Cal remarcar que l’enregistrament de Maria João Pires dels nocturns és un dels seus èxits de vendes. Després de sentir-los-hi en directe, hem de dir que de manera totalment merescuda. Va començar amb els tres nocturns op. 9, el segon dels quals és el més conegut. Pires aconsegueix captar a la perfecció l’essència de l’esperit de Chopin: una melodia elegant i cristal·lina, difuminada i etèria, que sembla que es perdi en la llunyania. A continuació van venir els dos nocturns op. 27, en què una Pires inspirada i del tot alienada en l’atmosfera chopiniana, va fer una exhibició de delicadesa i d’intensitat, amb un so dolç i vellutat, amb un legato corprenedor. El Nocturn núm. 19, l’últim de la sèrie que va tocar, va ser el súmmum de la seva interpretació, immensa, amb les notes deixades gairebé en suspensió, flotant en l’aire. La part de Chopin es va completar amb els dos valsos op. 69, d’estil diferent dels nocturns, amb aire lleuger i volàtil, com una ploma que dansa en el vent. Pires va fer una demostració que tocar Chopin va molt més enllà de llegir la partitura. S’hi ha de donar la lleugeresa, la delicadesa i l’aristocràcia que només la música del compositor polonès té. Si és la darrera vegada que veiem Maria João Pires, és indubtable que deixa un record preciós i inesborrable. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol