Cerca de crítiques

Enquesta

Un Schubert més apagat que nocturn

5/2/2019 |

 

Programa: Trio Wanderer

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Sempre és un goig sentir la música de Schubert, el compositor romàntic i somniador. El cicle de cambra de la temporada de Palau 100 ens ha permès gaudir dels dos trios amb piano que l’autor vienès va compondre, anomenats trios nocturns, interpretats pel Trio Wanderer. Malgrat la força i l’expressió inherents a tota l’obra schubertiana, el resultat no va ser prou reeixit.

El Trio Wanderer és una formació francesa amb una trajectòria que es remunta trenta anys enrere. Segons es defineixen ells mateixos, el nom de Wanderer (viatjant) suposa un viatge interior que els acosta a Schubert i el Romanticisme alemany. El cert, però, és que la interpretació que van oferir dels trios de Schubert va resultar mancada de nervi i de passió. S’ha de dir que tots tres intèrprets són músics de gran qualitat que toquen els instruments amb destresa tècnica. Però interpretar música del Romanticisme en cap cas no pot limitar-se a tocar correctament les notes que hi ha escrites a la partitura.

Damunt la música de Schubert hi plana l’angoixa vital, la passió i el neguit. En algunes obres de caràcter jovial hi ha una alegria innocent que fa somriure. En qualsevol cas, sempre hi ha energia, ja sigui de joia o de dolor. Aquesta energia va ser absent en la interpretació del Trio Wanderer des de bon principi, l’Allegro moderato del Trio núm. 1 D. 898. Van començar amb un so un xic insuficient i de seguida ens vam poder fer la idea que el violoncel de Raphaël Pidoux era l’instrument que liderava i dominava el grup, amb un so càlid i generós. El violí de Jean-Marc Phillips-Varjabédian tenia un so minso i gairebé sempre quedava a l’ombra del violoncel. El pianista Vincent Coq tocava amb un excés incomprensible de contenció i mesura, i també quedava a l’ombra del violoncel. En el Rondo d’aquest primer trio va ser on el Trio Wanderer va treure una mica el geni, amb una execució graciosa de les línies melòdiques de cada instrument.

El Trio núm. 2 D. 929 va seguir la mateixa tònica de l’anterior. Si el Viatjant de Schubert va per un camí costerut i pedregós, els Wanderer semblava com si anessin per una carretera plana i ben asfaltada. Van tocar l’Allegro inicial de manera asèptica, llisa, com un camí sense cap obstacle, monòton. No hi havia gairebé dinàmiques, totes les frases sonaven del mateix color; això sí, amb el protagonisme d’un so preciós del violoncel. El ritme de tresets d’aquest Allegro sonava com una dansa cortesana del segle xviii. El moviment més cèlebre d’aquest trio és l’Andante con moto, no gràcies a Schubert, sinó a totes les pel·lícules que l’han fet servir com a banda sonora. La més notable és Barry Lindon, de Stanley Kubrick. Es tracta d’un moviment escrit a partir d’una cançó sueca de melodia senzilla que Schubert converteix en un diàleg a tres que va en una espiral d’intensitat creixent fins a assolir el clímax d’angoixa. Però els Wanderer, més enllà d’una execució correcta de la partitura, no van transmetre el batec enfervorit que Schubert expressa.

El Trio Wanderer va tocar Schubert amb un estil excessivament acadèmic, apropiat per al classicisme més escolàstic, però gens adient per expressar els anhels romàntics de Schubert. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol