Cerca de crítiques

Enquesta

''Roméo et Juliette'' a La Faràndula de Sabadell

30/10/2004 |

 

Obra: Roméo et Juliette, de Charles Gounod.
Direcció musical: Daniel Martínez
Direcció escènica: Carles Ortiz.
Lloc i dia: Teatre La Farándula, Sabadell, 27 d'octubre

Amb Roméo et Juliette, de Charles Gounod, s'iniciava dimecres la XXIII Temporada d'Òpera de Sabadell al Teatre de La Farándula d'aquesta ciutat. Durant els dos primers actes i part del tercer vam tenir la sensació que la proposta no arrencava i anaven succeint-se àries i escenes com si es tractés d'una obligació adquirida. Cap dels elements reeixia. Pensàvem que potser els Amics de l'Òpera havien estat massa arriscats en comptar amb un duo protagonista jove i un director que dirigia l'obra per primera vegada. A l'òpera sempre es produeixen petits miracles i, en aquest cas, van arribar amb el patge de Roméo, Stéphano, cantat per la soprano Júlia Farrés. En entonar l'ària sempre agraïda Que fais tu, blanche tourterelle, va canviar la dinàmica i en una actuació molt viva va retornar l'alè a la funció. Immediatament una vibrant actuació de Marc Canturri com a Mercutio va recollir la torxa. A partir d'aquí tot va començar a quadrar i vam assistir a l'escena a la cambra de Juliette exquisidament interpretada i amb una orquestra, que en el primer acte havia tingut moments vacil·lants, agombolant amb tacte el diàleg dels dos enamorats. El cor va excel·lir en canvi en l'escena de les noces. La proposta escènica de Pere Francesch va jugar en fer transcórrer totes les escenes al mateix espai, un rectangle amb una grossa clivella a la paret de fons: a un costat els Capulet, a l'altre els Montaigu i, al mig, les escenes de Roméo i Juliette que simbolitzaven la voluntat de reconciliació. Un vestuari de l'època aparentment ric jugava amb un decorat molt abstracte. La direcció escènica de Carles Ortiz va funcionar en els moments íntims i va aconseguir que l'aparició de Juliette tingués l'efecte que l'autor es proposava: l'admiració cap a una jove innocent i radiant que, acompanyada del seu pare, assisteix al primer ball. Actoralment tant el Roméo de José L. Casanova com la Juliette de Minerva Moliner donaven el paper i ho feien bé. Vocalment ja va ser tota una altra cosa. El fris de segons papers, el Frère Laurent de Kyung-Jun Park, la Gertrude de Mercè Obiol i l'Stéphano i el Mercutio dels ja esmentats Júlia Farrés i Marc Canturri, va estar molt bé. En canvi el tenor, José L. Casanova, va tenir dificultats en el de Roméo. I Minerva Moliner, com a Juliette, va estar segura però és un rol que encara ha de llimar. El Je veux vivre... l'hem sentit massa per no demanar-li més arrodoniment. La seva veu és una paleta de colors diversos, uns més reeixits que els altres. La bona veu de Lluís Sintes ens va sonar massa juvenil per al rol de pare de Juliette i al seu personatge li va faltar caràcter.

Jordi Maluquer
El Punt