Cerca de crítiques

Enquesta

Mahler davant la tragèdia

19/1/2019 |

 

Programa: Simfonies núm. 6 i 9

Lloc i dia: Auditori de Barcelona

Simfonia núm. 9 en Re major de Gustav Mahler
Orquestra Simfònica de Düsseldorf
Ádam Fischer, director
17 de gener de 2019

Simfonia núm. 6 en La menor 'Tràgica'
OBC
Karl-Heinz Steffens, director
18 de gener de 2019

Auditori de Barcelona

Aquest cop excepcionalment comentaré dos concerts conjuntament. Hi ha motius: més enllà del fet que s’hagin succeït només en 24 hores i en el mateix escenari, el fet és que la Sisena i la Novena Simfonies de Mahler són dues formes d’apropar-se al mateix tema, el destí tràgic de la mort, en diferents moments vitals de l’autor. És per això que considero que la lectura conjunta aporta més valor que fer-ho per separat.

Una mica d’història: quan Gustav Mahler escriu l’any 1904 la major part de la Sisena Mahler es troba en un moment de plenitud. Alma, la seva dona, el descriu com un arbre ple de fulles i flors. Té estabilitat professional (és el director de l’Òpera de la Cort a Viena) i acaba de néixer la seva segona filla. Malgrat aquests fets objectius sorprenentment Mahler escriu la seva obra més tràgica. La tonalitat de La menor, la que expressa millor la tristor, apareix al llarg de l’obra coronant-la amb un final catastròfic, duríssim. De fet és l’única simfonia que té un final fosc, en totes les altres hi apareix almenys un fil de llum, un bri d’esperança on agafar-se. Aquest cop no. I paradoxalment en un compositor que havia forçat com havia volgut les formes rebudes de la tradició vienesa ara es torna canònic i utilitza l’estructura més clàssica de quatre moviments amb els tempos ràpids a principi i fi i al mig un moviment lent i un scherzo, amb un ús molt tradicional de la forma sonata, sobretot en el primer moviment.

Potser intuïtivament ensuma la fortor de la tragèdia que és a punt de manifestar-se amb tota cruesa amb la mort de la seva filla gran, l’inici de les infidelitats d’Alma, l’acomiadament laboral i el començament dels problemes coronaris que el durien a la mort el 1911?

El centre de gravetat de l’obra es troba en el Finale, enorme, de gran expressivitat, cap a on Mahler ho orienta tot. Els tres primers moviments no són més que una preparació per a aquest brutal combat final. El protagonista després de travessar ambients farcits d’amenaça i fatalisme arriba al moment de la lluita. El tot o res. D’aquest embat desigual en resulta l’aniquilació i la destrucció. L’heroi lluita, un tema lluminós de les trompes sembla que s’imposa però no, no hi ha lloc per a l’esperança i un brutal i inesperat cop de martell l’esvaeix salvatgement. Un so terrible, de destral que abat un arbre. Just després un crescendo d’arpes i violoncels ens fa veure que no hi ha res a fer. L’atmosfera es torna densa, obsessiva i un magistral fortissimo ofega qualsevol intent darrer. Després només hi ha temps per a uns breus compassos en pizzicato greu. És el silenci després del combat. Un silenci de mort. El silenci que accentua el no-res.

L’OBC dirigida per Karl-Heinz Steffens va oferir divendres una lectura molt correcta. Totalment endollada des de l’enèrgic inici amb uns ritmes vius i sense cometre errors, malauradament al darrer moviment, on es juga la partida, va sonar excessivament plana, amb una corda a la que va faltar tremp i, tot i l’excel·lent execució dels metalls i de la percussió en tant exigent obra, no va saber culminar adequadament allò que amb tanta cura s’havia anat bastint. Una llàstima!

El dia abans en el tercer concert de la temporada d’Ibercàmera a Barcelona el llibret, sempre curós, ja ens advertia que ‘El mestre Ádam Fischer i l’Orquestra Simfònica de Düsseldorf estan immersos en el món de Mahler’ i és que en la seva primera participació en aquesta programació van executar una emocionant Novena. A diferència de la Sisena aquesta és una obra d’amor. Però aquest no s’adreça cap a Alma, com d'habitud, sinó que pren forma mitjançant un il·luminat panteisme, una abraçada a l’existència del món. Mahler aquí va més enllà de les seves circumstàncies vitals transcendint-les. El resultat es una pàgina serena i nostàlgica, on la mort, ara acceptada amb resignació no és la fi sinó només una transfiguració.

Escrita entre 1908 i 1909 ha estat considerada una mena de rèquiem del seu temps. Forma part, juntament amb El Cant de la terra i la Desena, de la trilogia del comiat i és la darrera que va escriure sencera. Musicalment Mahler aposta més que mai per la melodia que s’imposa clarament a l’harmonia esdevenint la més ‘cantabile’ de totes les simfonies. El final aquest cop no és tràgic, és seré, de suau acceptació, descrivint el triomf de l’esperit de l’home.

Formalment la importància de l’obra es troba als seus extrems, a l’Andante comodo inicial i a l’Adagio final ‘molt lent i bastant íntim’. L’obra engega amb uns acords rítmics sincopats que representen el dèbil pols del malalt compositor i el tema principal d’aquest moviment està emparentat amb el leit-motif de la Sonata op. 81 de Beethoven ‘Dels adéus’ (dels adéus!). Una dialèctica constant entre l’anhel i l’angoixa travessen el moviment amb una presència constant de la mort. Després d’un Scherzo on intenta afrontar la seva situació amb ironia i sarcasme arriba l’hora de la veritat on el protagonista ja no lluita com ho feu a la Sisena. És el moment de l’acceptació, on el destí s’assumeix en una lenta i suau agonia, gairebé amb un lleu somriure als llavis per tot allò que ha viscut i ara perd.

A la interpretació dels alemanys es va fer palès que l’OSF es troba en ple procés de gravació del corpus simfònic de Mahler i que ha incorporat de forma natural el llenguatge mahlerià amb els seus acords dissonants, les abruptes modulacions i els grans intervals expressius amb el que la seva actuació va excel·lir, tant per la concepció global de l’obra com per una direcció molt atenta ressaltant tots els recursos tímbrics d’aquesta meravella.

 

PD: Per cert, desitgem tots els patiments que va suportar Mahler als darrers anys de la seva existència pel propietari/ària del mòbil que va sonar llargament al darrer moviment (justament en uns acords lents i delicats) de la Sisena Simfonia divendres al vespre.

Ignasi Albors
Catclàssics