Cerca de crítiques

Enquesta

De bestioles i escenes nocturnes

25/11/2018 |

 

Programa: Christopher Maltman

Lloc i dia:Sala Domènech i Montaner del Recinte Sant Pau Modernista

Els bestiaris moderns han inspirat alguns dels cicles més imprescindibles del repertori francès; les descripcions d’animals, que sovint amaguen comportaments humans, van atreure diversos compositors entre finals del segle XIX i començaments del XX. Un d’aquest cicles, Histoires naturelles de Maurice Ravel, és el centre entorn del qual Christopher Maltman va articular el seu programa “Carnaval dels animals”, segons va explicar ell mateix al començament del recital amb Malcolm Martineau a la Sala Domènech i Montaner del Recinte Sant Pau Modernista dimarts passat. Benjamin Appl, que va actuar l’endemà al Foyer del Gran Teatre del Liceuacompanyat per Graham Johnson, va triar un tema molt més clàssic, la nit, com a eix conductor d’un recital que incloïa bona part dels compositors de lied més estimats pels aficionats. Amb la sisena edició del LIFE Victoria Barcelona a punt d’acabar, és bon moment per donar l’enhorabona per l’excel·lent feina feta a tot l’equip que l’ha fet possible.

Comencem per dimarts. Prèviament al recital dels titulars vam gaudir del d’un duo de LIFE New Artists, l’únic que he tingut ocasió d’escoltar en aquesta edició, que va confirmar un cop més la solidesa de la formació que reben els joves intèrprets de lied a casa nostra i la seva dedicació. La soprano Sofía Esparza Jáuregui i el pianista Michel Reynoso van interpretar les sis Ariettés oubliées de Claude Debussy i tres de les Cinco cançoes nordestinas de Francisco Ernani Braga; repertori “de tota la vida” i repertori desconegut (si més no per a mi) en el seu debut. Sofia Esparza va cantar amb refinament les peces de Debussy i amb molta expressivitat les cançons brasileres, d’origen popular, mentre que Michel Reynoso la va acompanyar amb prudència i intel·ligència, sense caure en els paranys de l’acústica de la sala.

Amb els últims ecos de la música de Francisco Ernani Braga encara sonant van pujar Christopher Maltman i Malcolm Martineau a l’escenari per començar el seu recital amb Le Bestiaire ou Cortège d’Orphée de Francis Poulenc, que va musicar sis dels poemes del recull homònim de Guillaume Apollinaire. Feia molt de temps que Maltman no cantava a Barcelona i que no cantava lied i mentre passaven les brevíssimes cançons pensava que l’havia trobat a faltar. Sí, és una confessió; hi ha cantants que al començament de la seva carrera canten molt de lied i amb el pas del temps van tendint a l’òpera i no puc evitar pensar que és una llàstima perdre aquests bons cantants, per més que pugui entendre’n els motius. Maltman està en un gran moment de veu, ha corregit alguns peròs que se li podien posar anys enrere i conserva intacta la capacitat de comunicació, que sempre ha estat la seva millor basa; els cinc minuts que dura el cicle de Poulenc van ser prou per fer-ho palès. I de Malcolm Martineau, què en podem dir? Que és un mestre i ho demostra en cançons grans i petites, com ho eren moltes de les que formaven el programa; La carpe, l’última del Bestiari de Poulenc, va ser com per demanar un bis, si allò fos òpera i no cançó.

Van seguir dues balades de Schumann, ja veieu que teníem bèsties políglotes. Die Löwenbraut, una de les històries d’amor més estranyes del gènere, i Der Handschuh. Maltman va demostrar que és un excel·lent narrador, transmetent la innocència de la donzella i la violència del lleó en la primera cançó i la frivolitat i la ironia de l’entreteniment cortesà en la segona.

Els cinc animals del cicle de Ravel van tancar la primera part del recital. Maltman i Martineau en van fer una versió impecable; feia només unes setmanes que havíem escoltat el mateix cicle amb Simon Keenlyside i Martineau, que també en van fer una versió impecable, i aquest és un dels luxes que podem gaudir de tant en tant els aficionats: mateix cicle, dos cantants, un pianista, dues maneres d’interpretar-ho, totes dues excel·lents. Maltman va adoptar més clarament la posició d’observador per descriure les cinc escenes, va ser el “caçador d’imatges” que descriu l’autor dels textos, Jules Renard, al començament de la seva obra. El seu sentit de la narració va fer lluir especialment Le martin-pêcheur, no devia ser l’única que va retenir l’alè per no espantar l’ocellet.

La música de Max Reger tenia fama de ser complicada d’escoltar; les Schlichte Weisen (“Melodies senzilles”) són la seva resposta a aquesta brama: sis volums de cançons molt breus, sovint inspirades en el món infantil, de les quals vam escoltar-ne cinc, lleugeres i encantadores, que donaven pas al tercer bestiari francès del vespre, el d’Emanuel Chabrier, tan deliciós com les peces de Reger. Vam escoltar tres dels quatre Romances zoologiques (només en va faltar la Pastorale des cochons roses). Confesso (segona confessió de la crònica) que jo tenia Les cigales per una cançó amable i divertida, només això (que no és poc), però vaig redescobrir-la amb la interpretació sensacional de Maltman i Martineau; de fet, sobretot de Martineau.

Hugo Wolf va ser l’últim compositor dins de l’ortodòxia, que va contribuir al bestiari d’aquell vespre amb cigonyes, orenetes (Die Schwalben Heimkehr és una raresa poc escoltada), abelles i rates. Si bé vaig trobar a faltar la tendresa marca de la casa Mörike en Storchenbotschaft i Der Knabe und das Immlein, Maltman va tornar a fer una gran interpretació amb Der Rattenfänger, domador de rates, nens i donzelles.

Així vam arribar als infiltrats Michael Flanders (actor i cantant) i Donald Swann (compositor i pianista), un duo britànic que a mitjan segle XX va triomfar amb les seves cançons còmiques. Flanders i Swann també tenen un Bestiary, i Maltman i Martineau van canviar d’estil per regalar-nos, perquè realment va ser un regal, tres cançons que van començar amb la irònica The Armadillo i va acabar amb la divertidíssima The Gnu. Entremig, The Warthog, una nova demostració de com es narra una història. Per fi sé el que és un facoquer!

L’últim detall de qualitat van ser les propines. Sembla impossible que després de fer-nos riure amb aquestes històries insòlites pogués aparèixer Schubert i fer-ho en condicions, però així va ser: dos animals schubertians, Die Forelle i sobretot Die Krähe ens van esborrar el somriure, com ha de ser.

En una publicació digital no hi ha problema d’espai, però la paciència del lector no és infinita així que ja m’afanyo per parlar del segon concert, el de Benjamin Appl i Graham Johnson. De fet, el recital va ser breu, amb un programa que enfilava nocturns; per ser precisos, les cançons anaven des del capvespre d’Abendempfindung fins a l’albada de Ständchen, D. 889. Malgrat aplegar un grapat de lieder gairebé tots molt coneguts, el programa tenia una coherència interna que el situava molt més enllà de la pura col·lecció de highlights; per tot plegat, era una programa ideal per iniciar-se en el gènere.

Benjamin Appl està ara, més o menys, en el punt en què estava Christopher Maltman en aquella època que mencionava al començament. Sembla, però, que ell continuarà dedicant-se al lied i ho celebro perquè, com ja vam tenir ocasió de comprovar ara fa un any, té talent i sensibilitat. Aquest cop el va acompanyar Graham Johnson, que no va tenir la seva millor nit. Són coses que passen, però quan el pianista trontolla, el cantant trontolla, una mostra més del paper fonamental del pianista en un recital. Va costar que les vacil·lacions i les imprecisions quedessin enrere, fins al darrer lied de Schubert, Die Sterne; en el següent grup, tres lieder de Schumann, Appl va fer versions notables de cançons de caràcter tan diferents com les del gondoler i la tremenda Belsazar. En general, es van trobar a faltar detalls i colors imprescindibles, amb alguna excepció com la bellíssima Verschwiegene Liebe d’Hugo Wolf. La matèria primera hi és, i hi haurà més ocasions per gaudir-ne.

I fins aquí les meves impressions del LIFE Victoria 2018. Gràcies per la vostra paciència, benvolguts lectors! 

Sílvia Pujalte
Núvol