Cerca de crítiques

Enquesta

Extraordinària Romàntica

20/11/2018 |

 

Programa: Simfonia Romàntica

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

Beethoven. Triple concert en Do major op. 56
Bruckner. Simfonia núm. 4 ‘Romàntica’ en Mi bemoll major
Orquestra Simfònica SWR de Stuttgart
Eliahu Inbal, director
Trio Ludwig

Ibercàmera estrenava temporada a l’Auditori de Barcelona amb un programa amb diversos punts d’interès. D’entrada per les obres: un relativament poc interpretat Triple Concert de Beethoven i una majestuosa Romàntica de Bruckner. També per la direcció del veterà Eliahu Inbal, expert consumat en Bruckner i vell conegut de la casa, on va debutar el 1985; així com pels intèrprets, una ‘nova’ Orquestra Simfònica SWR de Stuttgart creada el 2016 a partir de la fusió de la de la Ràdio d’Stuttgart amb la de Baden-Baden i Friburg, i un Trio Ludwig, amb participació dels germans Tomàs amb la coreana Hyo-Sun Lim al piano. Val a dir que les expectatives van quedar més que cobertes.

La Romàntica de Bruckner és una obra de colossal escala. Sovint però les seves interpretacions sonen artificioses, pura aparença. Una mala direcció pot fer d’aquesta gran simfonia quelcom exagerat, faltat de sentit. És el parany de la millor de les nou simfonies que ens va deixar. Però no va ser el cas. Anit una gran direcció d’Inbal, music dotat d’un gran sentit del ritme i molt intel·ligent en els contrastos tímbrics, va ser conscient d’estar en un entorn idoni (Gergiev diu que la sala Pau Casals de l’Auditori no té punt de saturació, i ahir es va posar a prova!) i encapçalant una orquestra d'excel·lents intèrprets, va regalar-nos una gran nit de música.

La sonoritat de les trompes, emblema romàntic des de Weber, unit al caràcter arcaïtzant de determinats intervals i tonalitats, unit a les referències escrites que descriuen cada moviment, ressalten l’aroma medieval i el misticisme d’aquesta catedral sonora. L’obra comença amb un seguit d’onades d’intensitat creixent típicament brucknerianes a partir d’una senzilla melodia de crida de la trompa, desenvolupades contrapuntísticament amb la presència d’impressionants corals dels metalls que van ordint una rica trama de poderosos passatges contrastats per descensos a la calma. Aquest espatarrant inici segueix meravellosament amb l’Andante, quasi Allegretto, ple de pauses per fer un punt de repòs i anar paint i preparant-nos pel que ha de venir: el popular Scherzo, on tancant els ulls apreciem l’escena de caça, el bosc, la màgia de la natura, la dansa. És el moviment més descriptiu i menys abstracte de l’obra que preludia un monumental Finale farcit de referències a passatges anteriors, com a resum i conclusió, amb un seguit d'enriquiments dinàmics que s’acumulen fins a impulsar-nos al poderós silenci final que, un cop més, malauradament, no va poder ser assaborir amb la intensitat requerida ja que els entusiastes de torn van aplaudir l’actuació uns segons abans del que hauria estat òptim.

Abans de la pausa el Triple Concert havia esdevingut un bon entrant. La sensibilitat d’Abel Tomàs al violí i d’Arnau Tomàs al violoncel i la suavitat del piano , que té un paper clarament menys exigent, van demostrar l’èxit de la tria d’aquesta formació de cambra centrada en la música de Beethoven. 

Ignasi Albors
Catclàssics