Cerca de crítiques

Enquesta

Tarda històrica

14/11/2018 |

 

Programa: Acca­de­mia Bizan­tina

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

Marc’ Antonio e Cleopatra
Director: Ottavio Dantone
L’Auditori, 11 de novembre 

Per molt que ens costi de creure, han hagut de pas­sar trenta-cinc anys des de la fun­dació de l’Acca­de­mia Bizan­tina que diri­geix l’extra­or­di­nari cla­vi­cem­ba­lista Otta­vio Dan­tone perquè aquest con­junt fes el seu debut a Bar­ce­lona. Si el debut d’aquesta for­mació de Ravenna era històric, no ho era menys la inter­pre­tació, en temps moderns, d’una obra de l’enver­ga­dura de la sere­nata Marc’Anto­nio e Cle­o­pa­tra (1725) del bri­llant Johann Adolf Hasse (1699-1783), un dels més reco­ne­guts com­po­si­tors operístics del segle XVIII.

La insistència en gai­rebé sem­pre els matei­xos con­junts, obres i com­po­si­tors, en nom del mer­cat i la venda d’entra­des, impos­si­bi­lita més sovint tar­des històriques i d’excelsa sor­presa com la que vam viure aquest diu­menge. I és que poques vega­des poden escol­tar-se pro­duc­ci­ons tan homogènies, tra­va­des amb l’objec­tiu de fer asso­lir a l’oient una emoció que, segons Dan­tone, ha de ser el veri­ta­ble objec­tiu de la inter­pre­tació amb cri­te­ris històrics. Una petita orques­tra de cor­des i baix con­tinu va posar-se al ser­vei de les grandíssi­mes veus de Delp­hine Galou i Sop­hie Ren­nert per avançar a un con­cepció d’acom­pa­nya­ment comprès a través de les neces­si­tats expres­si­ves de la línia de cant. El resul­tat final, ras i curt, una bri­llant, exu­be­rant i magis­tral versió dan­to­ni­ana que es situa com la més reei­xida de les que mai s’han rea­lit­zat d’aquesta obra de Hasse en temps moderns. Per si això fos poc, la versió va tras­puar l’entu­si­asme d’aquell qui coneix amb seri­o­si­tat i con­ven­ci­ment el mate­rial musi­cal a defen­sar. I el que es defen­sava era ni més ni menys que el com­po­si­tor més reco­ne­gut pel públic d’òpera de bona part del segle XVIII.

 

 

ORIOL PÉREZ TREVIÑO
El Punt / Avui