Cerca de crítiques

Enquesta

The Sixteen al Palau interpretant Purcell

'Dido i Enees', inspiració d'oblit impossible

24/10/2004 |

 

En l'ària final de l'òpera Dido i Enees, de Purcell, abans de morir Dido, reina de Cartago, ens demana que la recordem, que no l'oblidem. En molt poques ocasions, un compositor s'ha elevat a altures d'inspiració tan prodigiosa sostenint paraules tan prosaiques. Purcell s'avança, per exemple, 200 anys al Puccini d'E lucevan le stelle, també conegut com a Adéu a la vida, cantat per Cavaradossi, en l'últim acte de Tosca, una altra òpera d'alt nivell.

La soprano Susan Bickley, acompanyada per la reduïda orquestra de The Sixteen va aconseguir emocionar. Fàcil i difícil. La música és una joia al llarg dels seus 60 minuts, però s'ha d'estar a l'altura del repte i ella i els músics anglesos el van brodar de la mà del director Harry Christophers i amb la decisiva participació del Cor de Cambra del Palau que va saber acompanyar cada escena.

Un concert fantàstic. Personalment m'hi va sobrar la semiescenificació perquè les veus ho deien tot, però també és cert que els suggerents moviments dels protagonistes i el cor van entretenir un públic. Recordem també el bon fer de les veus que van cantar Dido i Enees, amb Benjamin Davies escenificant Enees i, a la primera part, fragments de dos títols lírics més del britànic, The Fairy Queen (La reina de les fades) i King Arthur. L'orquestra, formada per 17 músics, va sonar amb equilibri i subtilesa, seguint l'abundant gestualitat de Christophers.

El cor, preparat per Esteve Nabona, va aconseguir els millors moments a la recta final, quan es va adaptar al refinament sonor dels músics.

Luis Polanco
El Periódico