Cerca de crítiques

Enquesta

Mehldau simfònic

11/11/2018 |

 

Programa: L'OBC i Brad Mehldau

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

Extraordinari concert el de la nit de divendres. Sota el títol ‘L’OBC i Brad Mehldau’ per primer cop es concretava la col·laboració entre l’OBC i el Festival de Jazz de Barcelona que enguany celebra la seva cinquantena edició. A més Mehldau, amb una història lligada a la nostra ciutat, és el protagonista del Retrat d’Artista d’aquesta temporada, repartit entre aquest concert i el que tindrà lloc el febrer de 2019 on el tenor Ian Bostridge interpretarà un cicle de cançons que li ha dedicat el pianista. Aquest transversal programa té l’honorable ambició d’apropar l’Auditori a nous públics.

Per tant, un marc excel·lent per a comprovar com la voracitat i curiositat d’aquest músic de jazz confluïa amb formats ‘clàssics’ en la presentació del seu primer Concert per a piano i orquestra. Una curiositat que molt més enllà del contacte amb músics de jazz, on ha destacat en el format de trio amb bateria i contrabaix, l’ha dut a col·laborar amb músics de pop i rock com Radiohead o Paranoid Android així com també amb intèrprets clàssics, com la soprano Reneé Fleming, la mezzo Anne Sofie von Otter o el seu disc After Bach, a partir d’improvisacions basades en El clavecí ben temprat.

El concert va començar amb uns minuts d’improvisació de Mehldau sol al piano, segurament el seu estat natural i on, a criteri d’aquest cronista, millor podem apropar-nos al seu art i al seu peculiar llenguatge, basat en un procés continu d’abstracció repetint el tema una vegada i una altra, arrodonint-lo amb pinzellades subtils, explorant racons i possibilitats, sovint només intuïdes. Teixeix desenvolupaments melòdics i s’hi recrea explorant possibilitats bastides sobre un fort domini de la polifonia.

La part central de la sessió va anar a càrrec de la preciosa suite ‘There will be blood’ del guitarrista de Radiohead Jonny Greenwood, música programàtica per a pel·lícula que a partir de sis escenes explora imaginativament les possibilitats d’un orquestra de corda que va sonar molt i molt bé dirigida per Clark Rundell.

El tall venia al final amb l’estrena del Concert de Mehldau. Ambiciosa obra que, tot i moments de gran intensitat i bellesa amb reminiscències de Copland i Gershwin, va pecar un punt d’artificialitat i rigidesa. Va fer-se evident el fet que el pianista és per sobre de tot un improvisador i quan ha de fixar el seu art i encaixar-lo en els dels col·legues de l’orquestra gens avesats a la improvisació, contràriament a quan fa jazz, perd un punt la frescor i les idees expressades sovint esdevenen més una successió de veus seqüencials que no pas un diàleg que frueix.

En resum, una interessant vetllada en que vàrem poder gaudir del trànsit del jazz a la clàssica d’un dels principals pianistes de l’escena jazzística mundial i de la que esperem que tingui continuïtat. Anima veure com creadors contemporanis veuen l’àmbit simfònic com un nou terreny on desplegar el seu art. En volem més! 

Ignasi Albors
Catclàssics