Cerca de crítiques

Enquesta

El carnaval carioca al Jardí dels Tarongers

4/11/2018 |

 

Programa: Daniela Salinas

Lloc i dia:Jardí dels Tarongers

El cicle de tardor del Jardí dels Tarongers ofereix un concert cada divendres, i el passat 26 d’octubre va ser el torn de Daniela Salinas, reconeguda pianista argentina que va interpretar un conjunt de peces sota el títol Sonidos de América. L’espai del Jardí dels Tarongers, coordinat pel Consell Català de la Música, vol ser un lloc més íntim que les grans sales per gaudir de la música clàssica i oferir als artistes joves i talentosos un espai per fer concerts a Barcelona.

A l’altra banda del mar atlàntic, molts compositors han creat músiques resultat d’una mescla de les influències dels clàssics europeus i les cançons i ritmes nascuts en terres americanes.I aquesta combinació resulta en peces com els tangos d’Astor Piazzola o la Tristorosa d’HeitorVilla-Lobos. La setantena de persones que s’aplegaven a la Sala Vila i Arrufat, coberta de frescos d’aquest pintor català, van viatjar fins al carnaval de Río de Janeiro, els carrers de Buenos Aires i les sales de concert de Manhattan dels anys vint.

Daniela Salinas va capitanejar el viatge, amb gran il·lusió de fer-ho a Barcelona , ciutat on va rebre formació de piano. Va començar per les peces d’HeitorVilla-Lobos, protagonista del recital. Villa-Lobos no només era músic, sinó que també li agradava explicar històries. Va fer un viatge per l’Amazones i va publicar un diari on explicava històries fascinants que ningú s’acabava de creure. De fet, moltes de les paraules que titulen les seves composicions eren inventades per ell. En les seves partitures ens anem topant amb indicacions com “tocar amb molta alegria” o “amb expressió irònica”. A l’obra Carnaval das crianças, el compositor brasiler porta a Pierrot, personatge del carnestoltes venecià, a Rio de Janeiro. El converteix en un nen petit i recrea les seves vivències al carnaval carioca.

O ginete de Pierrozinho és la primera secció del Carnaval das crianças, dividit en vuit. Els cops alegres i les embranzides sobtades que pren la melodia ens remeten perfectament a l’escena d’un nenet cavalcant en un petit cavall. El ritme de la tonada va canviant bruscament, com si es tractés d’algú que va xiulant inventant-se una cançó. A mesura que avança el Carnaval, els greus fan agafar cos a les peces, però mai ens abandona aquest taral·lejar infantil més agut. As peripécias do trapeirozinho exemplifiquen aquesta combinació de fantasia, espontaneïtat, i melodies que s’entrellacen i juguen entre elles. Amb la Danza del Índio Blanco (així és com s’autoanomenava Villa-Lobos) un rebombori envaeix la sala, com si ballés una tribu sencera. La peça, amb una melodia constant a mode de baix però que ésprotagonista, era d’una gran dificultat tècnica, i en acabar va arrencar un gran“Bravo!” del públic. El repertori de Villa-Lobos es va acabar amb Tristorosa, un melancòlic i cantabile vals lent.

Canvi d’estil: passem al jazz novaiorquès de principis de segle. George Gershwin fou un compositor autodidacta, igual que Villa-Lobos. Moltes de les seves obres es fan servir avui en dia com a bases de jazz sobre les quals s’improvisa. Rhapsody in Blue, originalment per piano i orquestra, és la seva obra més coneguda. Té una tornada molt popular que es va repetint, i entremig, espais d’un solo molt lliure. Si bé la tornada té un compàs molt marcat típic del jazz, als solos, fets també perquè l’intèrpret pugui improvisar, sembla que ens n’allunyem fins a perdre totalment les referències rítmiques, però el piano ens hi torna a portar.

El concert acaba amb la Milonga del Ángel, d’Astor Piazzolla. El compositor argentí va idear una obra de teatre, El Ángel del Tango, en la qual un àngel baixava als suburbis de Buenos Aires a salvar les ànimes de la gent, però en una batussa moria d’una ganivetada. Aquesta milonga plora la mort de l’àngel. Una peça lenta i dolcíssima, amb les dissonàncies característiques del tango que el fan tens i passional. Va donar el toc calmat i més sentimental al concert, que va culminar amb la Paulistana Nº 1, del compositor contemporani brasiler Claudio Santoro, el bis necessari davant l’entusiasme del públic.

Podeu trobar els pròxims concerts del cicle aquí.

Ivet Armengol
Barcelona Clàssica