Cerca de crítiques

Enquesta

Clara Wieck, per fi a l'OBC

3/11/2018 |

 

Programa: El Concert núm. 21 de Mozart

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

El conjunt català ofereix en primera audició una obra de la compositora

Després de l’ huracà Bernstein, l’ OBC tornava al seu estat natural amb un programa clàssic-romàntic per excel·lència i amb una plantilla que no superava els 60 efectius. El principal director convidat del conjunt, l’holandès Jan Willem de Vriend –que al juliol va dirigir a l’Orquestra en el llegendari Concertgebouw d’Amsterdam–, es va posar al comandament –sense batuta i amb partitura– i va aconseguir un so cohesionat i molt ben treballat, amb cotes èpiques a l’obra de Mendelssohn de la segona part.

Abans, i per obrir boca, s’incorporava al repertori de l’OBC el Moviment de concert per a piano i orquestra en fa menor de Clara Wieck Schumann en l’aconseguida orquestració realitzada pel musicòleg –i pianista– flamenc Jozef De Beenhouwer, tot passió romàntica, amb ecos profunds, perfum chopinià i molt exigent per al solista, aquí un debutant Hannes Minnaar –també provinent dels Països Baixos– que va demostrar perícia i sensibilitat. En vista de la calorosa acollida, el pianista va regalar una adequadíssima versió del Liebeslied de Schumann en la fantasia de Liszt.

Minnaar, en tot cas, es va lluir veritablement en el Concert per a piano i orquestra Núm. 21 de Mozart ja des de la virtuosa entrada gràcies a un primer moviment coronat amb una coda superba i ben articulada i a l’esperit aconseguit en el popular segon moviment, emotiu i gens edulcorat. El perfecte equilibri del solista amb el ripieno exhibit fins aquell moment es va perdre en alguns compassos del tercer moviment, però el mestre va controlar-ho tot a temps sense arribar a mals majors, tret per algun so molt accentuat en la fusta.

De Vriend va oferir una brillant i concentrada lectura de la Simfonia Escocesa de Mendelssohn apostant per una precisa intenció en l’agògica i traient partit d’aquest inusual i trepidant Vivace que el compositor encaixa just després del primer moviment i que remou tota l’orquestra. Va emocionar el seu enfocament del dolç Adagi, trepat convenientment amb uns metalls incisius. Igualment eficaç va resultar l’extravertit Vivacissimo del final, gairebé coreografiat pel director. 

Pablo Meléndez-Haddad
El Periódico de Catalunya