Cerca de crítiques

Enquesta

Força, equilibri, valor i seny

30/10/2018 |

 

Programa: Comparteix a Twitter Comparteix a Facebook Julien van Mellaerts i Simon Leppe

Julien van Mellaerts i Simon Lepper van triar per al seu debut al LIFE Victoria, dimecres 24, un programa compromès, tant per la seva dificultat intrínseca com perquè aplegava un seguit d’obres ben conegudes per l’aficionat. Dit d’una altra manera, el programa feia goig. El jove baríton venia avalat pel primer premi del concurs de cançó del Wigmore Hall, de la qualitat del pianista, més experimentat, ja en teníem constància per recitals anteriors. Quedem-nos amb el millor a l’entradeta: Mahler i Wolf, la sensació que Mellaerts va per molt bon camí i el somriure de satisfacció generalitzat entre el públic en acabat.

Manllevo el lema de l’admirat món casteller perquè durant la interpretació del Liederkreis, op. 39 de Schumann em va venir al cap la imatge d’un castell trontollant i vaig tenir el mateix ai al cor, perquè l’última cosa que vols és que tot aquell esforç se’n vagi en orris. Després d’un accident a Waldesgespräch, la tercera cançó del cicle, les següents van anar passant de manera irregular fins arribar a Auf einer Burg, que és quan vaig tèmer que el castell faria llenya. De valor no n’hi va faltar, al baríton, que va completar el cicle amb professionalitat; segurament li va sobrar força, o no va poder controlar-la. L’equilibri i el seny (diguem-li seny, diguem-li sang freda) els va posar Simon Lepper. Reconeixem poc la tasca dels pianistes, i en aquest cas va ser decisiva; Lepper va afegir aquí i va treure d’allà per seguir el cantant, li va subratllar dinàmiques, li va fer de guia en els moments més crítics; tot això sense deixar de tenir cura de la seva part de la partitura, que va sonar precisa i clara. Bona feina del pianista en aquesta obra que, per seguir amb el símil casteller, és un castell de gamma superior.

El Liederkreis de Mellaerts va mostrar dubtes, dificultats amb el control de les dinàmiques o finals de frase inaudibles, però també detalls de molta qualitat, decisions d’algú que sap bé el que té entre mans i una afinitat amb les cançons més meditatives més pròpia d’un cantant madur (els cantants joves tendeixen a sentir-se més còmodes amb les més narratives, més senzilles de transmetre). Això ens feia pensar que la segona part seria diferent, com així va ser;  força, equilibri, valor i seny es van conjuminar per treure el millor dels lieder programats de Schubert, Mahler i Wolf, cantats amb aplom, intenció i bon gust. En el primer bloc, Der Einsame encara no va sonar tan relaxat com diu sentir-se el seu protagonista i a Geheimes li va mancar precisament un xic del secret que porta al títol, però Der Wanderer an den Mond i An schwager Kronos van ser totalment convincents.

Mellaerts i Lepper van interpretar quatre lieder de Des Knaben Wunderhorn, una selecció petita però suficient per donar idea de la riquesa d’aquesta cornucòpia. Rheinlegendchen és una rondalla encantadora que el baríton va narrar amb convicció, com ho va fer amb una història tan estranya com Ablösung im Sommer i ens va fer lamentar la desgràcia del soldat desertor a Zu Straßburg auf der Schanz. La desimboltura que mostrava ara el cantant va permetre el pianista ser més creatiu i ens va embolcallar en el vals entre popular i sofisticat a la primera cançó, va ser incisiu a la segona i va subratllar la cruesa de la tercera. Penso, però, que no seré l’única entre el públic que destacaria sobretot la bellesa de la interpretació del darrer lied de Mahler, Urlicht: intensa, matisada i emotiva.

Encara restava per escoltar el gran Hugo Wolf, amb dos lieder amb poema de Goethe i un amb poema de Mörike. Després de cantar tan bé l’espiritual lied de Mahler, Mellaerts va passar com si res a cantar també molt bé un lied de personatge com és Der Rattenfänger; deixeu-me remarcar que això és una qualitat de bon liederista. El descarat seductor i una cançó tan divertida com Abschied (ai, els crítics!) van emmarcar una gran peça molt ben cantada, Ganymed, mentre que Lepper va lluir també en totes tres peces.

Vam acabar aquesta segona part tan reeixida amb dues propines. La primera va ser un clàssic del repertori anglès, Now sleep der crimson petal, de Roger Quilter, interpretat de manera impecable. I, posats a clàssics, qui pot ressistir-se a Morgen!? 

Sílvia Pujalte
Núvol