Cerca de crítiques

Enquesta

Fabby o InDesign?

6/10/2018 |

 

Programa: Rodríguez Valenzuela: 29

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

Dijous 4 d’octubre es va estrenar Sampler Sèries a L’Auditori amb un concert dedicat al compositor resident d’enguany, Manuel Rodríguez Valenzuela. CrossingLines, un habitual del cicle i ensemble de reconeguda trajectòria per les apostes arriscades i sempre sòlides, va interpretar sota la direcció de Lorenzo Ferrándiz dos arranjaments de Valenzuela de Rebel i Bach i l’estrena de l’apassionant 29.

Començar i recomençar. El Barroc i la nova creació són, en certa manera, els marcs conceptuals d’inici i fi en els cànons musicals occidentals. Bé, en el cas de la nova creació, és més aviat un thélos que no pas un final, perquè és una composició que té el deure d’interpel·lar-nos, sí o ss uintent ar, sna composició viva i que ens ha d’ela de Rebel i Bach i l’ icte de La Macarena es posaran dos pianos, a la Plaza í. Sinó, és un intent fallit. Però, a banda, hi ha lligams musicològics. En la música dels segles XVII-XVIII hi ha aquesta necessitat imperant de precisió tècnica i afinació impol·luta. Tot és un engranatge de rellotgeria del qual, si en falla una peça, l’objecte es desmunta. I el nivell de virtuosisme és molt elevat. Talment com en la música de nova creació amb la diferència que, en temes d’afinació, funcionen com el positiu i el negatiu d’una fotografia: si no estàs molt familiaritzat amb la partitura, exigent, demandant i gairebé cruel de vegades, els errors “no es noten” perquè, segons la doxa que impera en aquest món de frívols amb màsters comprats amb xecs en blanc, “tot sona igual de malament”.

Malament, o bé. Tot és tan relatiu. Almenys, a mi, l’horeta de concert va ser sentir els àngels. El cas és que CrossingLines va fer una interpretació de Le chaos de Les éléments de Jean-Féry Rebel i l’ària Ächzen und erbärmlich Weinen de la cantata Meine Seufzer, Meine Tränen, BWV 13 de Bach amb arranjaments de Valenzuela d’una sensibilitat i precisió excelses. L’equilibri entre els instruments era meravellós, en gran mesura, gràcies a la feina de Lorenzo Ferrándiz, una garantia sempre al capdavant d’una formació contemporània, i la capacitat de transformar en nou l’antic a través de les tècniques expandies, tan ben interpretades, va donar un resultat sonor esplèndid. Tot, perquè la feina del compositor, un ens que té tendència a recórrer al passat per seguir els passos ferms del futur, ha estat de molta qualitat. No s’ha limitat a “afegir soroll a la cançoneta”. Ha reinterpretat. És a dir, fent el símil amb les arts visuals, Valenzuela no ha agafat la peça original i l’ha passat, per entendre’ns, per un Fabby que només fa que afegir objectes absurds a la foto original però amb un resultat molt fashion, sinó que ha fet feina de dissenyador d’estudi, retocant les ombres, els matisos de colors, algun traç més pronunciat com a marca de la casa amb programes com Photoshop –sisplau, treieu-li tota la càrrega eròtica- o InDesign. Talment, feina d’artista.

Però el moment més esperat de la nit arribava amb 29, una peça d’estrena però amb una gestació molt llarga, a tres temps, de la qual ja n’havíem pogut escoltar dos fragments. Cal reconèixer la feina titànica de Valenzuela davant d’una partitura plena de contrastos i diferències temporals en la creació però d’una coherència i unicitat sensacionals. Com si tot hagués sorgit de la ploma d’una sola volada, i, sabem per experiència que no ha estat així. L’obra estava escrita per electrònica, ensemble i Disklavier. Pels qui no coneixeu aquest instrument punter de Yamaha recuperem un article de Cast@fiore que en parla. Es tracta d’un piano de cua que es pot controlar per ordinador i que és capaç d’enregistrar interpretacions i reproduir-les en directe a posteriori, així com de connectar-se a senyals de vídeo. Precisament en aquest article parlem de 29 en la seva versió de 2014 interpretada també per CrossingLines. Però, el més curiós del cas, per als que no hi estan avesats, és que, a banda del Disklavier, la sempre enèrgica i precisa Mireia Vendrell tocava també el piano. Podia semblar ben bé la manifestació dels esperits de Rebel i Bach rebel·lant-se contra l’opulència i l’extrema necessitat que, alhora, regnen en aquest món histèric.

A l’obra s’hi podien distingir tres parts (que no tenen per què coincidir amb els períodes d’escriptura) consistents a dissentir, consensuar i tornar a dissentir. D’una banda, un inici amb contraposicions, forte, piano, ràpid, lent, estridències, l’ús massiu de les ressonàncies amb els harmònics del piano fins que entràvem a una zona de so més esotèric, que evocava paisatges paradisíacs, molt meditativa i m’atreviria a dir hipnòtica, amb un ús molt lliure de la Klangfarbenmelodie o melodia de timbres –és a dir, que hi ha poques variacions d’altura de les notes però, en canvi, molta diversitat d’instruments emetent so de forma sincrònica i diacrònica-, fins arribar a un moment esclatant i amb referències a l’electrònica més rudimentària –si el passatge del mig podia ser la banda sonora d’una pel·lícula, el final, podria ser la d’un videojoc d’aquells en què, de petits, matàvem marcians- però mai atacant agressivament la nostra capacitat sensorial, simplement, conreant-la, acaronant-la, alhora que generava un discurs intel·ligible a les nostres ments. Un massatge de mans fermes a la nostra psykhé que deixa el pavelló molt alt en un nou Sampler Sèries prometedor. 

Aina Vega i Rofes
Núvol